El respecte escrupolós a la Justícia és la ficció política més allunyada de la versemblança. Com en tot, hi ha graus: la destrucció total d’aquesta ficció és, ara, obra del PP, sigui on sigui que arribi la seva ombra. Des d’escatimar material als jutges fins a protegir militants amics de les coses alienes, el PP s’ha erigit en campió indiscutible de la creació de dificultats o manca de col·laboració amb la Justícia. Hi ha hagut temporades en què el PSOE encapçalava la classificació: Vera, Barrionuevo, etc. Ara mateix, per Andalusia us podrien contar històries poc edificants. La Justícia és magnífica quan exposa les vergonyes de l’adversari, és insuportablement menjamiques i perversa quan culeja pels nostres calaixos.
Però el respecte a la Justícia no es mostra tan sols col·laborant-hi en l’esclariment d’uns fets determinat. Amb les seves decisions, la Justícia també emet una certa filosofia, una certa pedagogia, amb la qual els governants -i tothom, però sobretot els governants- han de sintonitzar els seus comportaments. Això és tan elemental, tan de sentit comú, que fa empegueir tornar-ho a escriure.
Però en aquesta regió, en aquest suburbi històric, el sentit comú acaba sent revolucionari, perquè els comportaments que haurien de ser exemplars constitueixen tota una lliçó de males pràctiques socials i polítiques. José Ramón Bauzá, sense haver-se vist embolicat en assumptes tenebrosos com els que marcaren la tònica dels temps de Jaume Matas, també ha assolit un grau de desprestigi escabrós, fins al punt que se’l considera el pitjor president de l’autonomia (per davant de Cañellas, de Cristòfol Soler, del mateix Jaume Matas i de Francesc Antich). Quan la corrupció és la causa primeríssima del desprestigi de la política i de tants de polítics, que un home sense grans problemes en aquest apartat superi en desprestigi personatges com Jaume Matas et al., quasi podríem dir que els fets responen a una estratègia d’autodestrucció minuciosament establida.
A aquest desprestigi, hi ha contribuït de manera significativa la imposició del desbarat general com a norma en l’ensenyament. Un desbarat, val a dir-ho, que no té res d’arbitrari, ja que pretén l’erosió i la contaminació -l’afebliment- de la llengua catalana al nostre país insular. Deu ser tan fort el seu compromís, que ha embastardit una vegada i una altra allò de què tant presumeixen els seus, el respecte escrupolós a la Justícia.
Tot és mentida. Amb aquest personal, qui gosaria parlar de regeneració? És clar, el PP.
