La Mònica Planas explicava, al seu article d’ahir, la diversió que va suposar-li seguir Ben Hur a través de les piulades de la Maruja Torres (pionera en tantes i tantes coses). La Torres es dedicava a parlar de la relació gai entre Messala i Ben Hur. Una de les piulades, explica la Planas, la dedicava a l’escriptor Terenci Moix, que tant havia especulat sobre la pel·lícula.
Vaig conèixer Terenci Moix perquè ell va ser qui em va cedir la frase “les meves cinquanta millors amigues i jo”, procedent dels bars d’ambient, i que ell va fer servir per a la seva novel·la Garras de astracán. El títol Garras de astracan juga amb el mateix principi que el títol Pilar Prim, per cert. En el fons, són dues novel·les que tenen moltes coses en comú. I demano perdó, si cal, per haver dit això, perquè Garras de astracán figura que és una de les novel·les “frívoles” d’en Terenci. Que és com parlar de les novel·les marranes de Bukowski. Només els més superficials es quedaran amb això. Ens vam fer molt amics, també perquè jo admirava moltes de les seves obres, com El pes de la palla. En aquella època, jo escrivia sobre Operación Triunfo, per al diari El País, i ell estava enamoradíssim del concursant Naïm Tomás, que tenia una mare dominant molt del seu gust. Penseu, lectors, només una cosa. En Terenci era col·leccionista d’objectes relacionats amb les pel·lícules de Hollywood. Quan van caure les Torres Bessones, el primer que va fer va ser entrar a les subhastes americanes. “Com que estan deprimits pel que ha passat -em va confessar-, avui puc comprar-me coses impensables a bon preu, perquè ells no entren a competir”.
L’article de la Mònica sobre la Maruja Torres (una de les cinquanta millors amigues de Terenci Moix) em va fer sentir una gran nostàlgia aliena. Perquè, ostres!, com s’hauria divertit en Terenci amb Twitter. Quina llàstima que es morís abans de poder-lo descobrir.
