Misc 19/08/2013

Ara que ja hi som tots

i
Sebastià Alzamora
2 min

Era molt interessant l'article d'ahir de David Miró, subdirector de l'ARA, en què (servint-se de la terminologia encunyada per Umberto Eco) distingia entre sobiranistes apocalíptics i integrats. Es referia concretament als sobiranistes antics, als de tota la vida: un món en què la divisió entre apocalíptics i integrats equivaldria a la separació, per dir-ho així, entre pessimistes i optimistes. És a dir, entre aquells que es pensen que el pitjor, en el camí de l'emancipació nacional de Catalunya, encara ha d'arribar (i, en conseqüència, veuen perills, traïcions i dissidències pertot arreu) i aquells altres que es pensen que el camí ha entrat en el seu tram més favorable (i que, per tant, i de manera sovint ingènua, es pensen que ara ja tot és bufar i fer ampolles). Aquestes dues postures són molt antigues dins el sobiranisme català, però ara sembla que totes dues han arribat, de forma inevitablement simultània (els uns necessiten els altres, i a l'inrevés) al seu punt de màxim predicament.

Ho he repetit en d'altres ocasions, però val la pena recordar-ho: als anys trenta, en plena República, el poeta Carles Riba ja establia aquesta mateixa divisió. Ell afirmava que el catalanisme (aleshores no es parlava de sobiranisme, ni de separatisme) es dividia en dos diletantismes: els dels que creuen que està tot fet i el dels que lamenten que encara està tot per fer. Suposo que és una característica recurrent en qualsevol comunitat cohesionada entorn d'un propòsit (polític, sobretot) difícil d'aconseguir: n'hi ha que el veuen a tocar i n'hi ha d'altres que, com més s'hi acosten, més tenen la sensació que se n'allunyen, i s'emprenyen de la manera corresponent. Bé, què hi farem.

Personalment, si m'ho pregunten, jo em torno a posar al costat de Riba quan li escrivia a Josep Pla que ell -en Riba-, a pesar del seu capteniment seriós i fins i tot morigerat, era "una mica almogàver". I era cert: l'autor de les Elegies de Bierville era capaç de tenir mal geni, com va descobrir (per un assumpte de faldilles) Ferran Soldevila, amb qui es van detestar més o menys cordialment durant tota la vida.

Però hi ha una diferència substancial: en temps de Riba, de Pla, de Leveroni i de Soldevila, els "catalanistes" eren una minoria, ni que fos una minoria altament qualificada i rellevant. Ara, en canvi, hi som tots, dins el catalanisme; i, dins del catalanisme, una majoria s'arrengleren o ens arrenglerem amb el sobiranisme. Ara bé: quin sobiranisme, l'apocalíptic o l'integrat? L'utòpic o el possibilista? L'integrador o el que exigeix credencials?

Doncs, si es vol tenir èxit, cap dels dos i tots dos alhora, sempre que siguin qualificats, rellevants i eficaços. Ara que hi som tots, no es tracta de rebaixar plantejaments, però tampoc d'autoimposar-se consignes obturadores. Cal que se consiga el efecto sin que se note el cuidado , com deien les instruccions als procuradors borbònics del segle XVIII. Però amb una intenció (i amb uns resultats) exactament inversos.

stats