Antoni Miró: “El País Valencià és segurament el desastre més bonic del món”

Antoni Miró (Alcoi, 1944) encara se sorprèn quan pensa que l’episodi més greu de censura que ha patit en cinc dècades de trajectòria l’ha patit vivint en democràcia. Superades les limitacions de la dictadura, Miró mai va pensar que un ajuntament democràtic prendria la decisió de canviar d’ubicació una escultura seva per raons ideològiques. Però això és el que li ha passat a Gandia quan l’alcalde -Arturo Torró, del PP- va fer moure fa uns mesos l’escultura 25 d’abril, que commemora la Batalla d’Almansa, del lloc per al qual havia sigut ideada “perquè els turistes no l’entenen”. Una polèmica decisió que Antoni Miró va portar als jutjats. Aquest incident no li ha tret, però, les ganes de seguir creant. En el seu taller del Mas Sopalmo, a Ibi, l’alcoià reflexiona sobre l’art, la cultura i la seva obra.

En quina situació està el contenciós contra l’Ajuntament de Gandia?

Hi ha un procés judicial obert a l’Audiència de València contra el procediment administratiu que autoritzava el trasllat de l’escultura, i una denúncia interposada en els jutjats de Gandia per haver-la retirat abans que acabara el termini d’al·legacions que el consistori ens va donar.

¿Havia patit mai abans un acte de censura semblant?

Durant el franquisme a tota hora t’estaven dient coses, però eren tonteries, com retirar un cartell d’una exposició. El que ha passat a Gandia ho supera tot, és una animalada. Mira que és difícil fer una cosa pública i que no hi haja cap crítica o problema, però en el cas d’aquesta escultura la gent l’havia acceptada bé i la mostra és que portava set anys al carrer sense patir cap pintada ni cap agressió. Ha estat ell [l’alcalde] qui ha volgut generar una polèmica que a Gandia no existia.

En un moment en què es parla de revolucions polítiques i socials, ¿creu que cal també començar-ne una cultural?

L’art i la cultura han d’estar en evolució constant per fer de contrapès al poder. Sempre és necessari que l’art actue perquè, dissortadament, quan el poder perdura sempre es corromp i es vicia.

El País Valencià està travessant una profunda crisi política i econòmica. Passa el mateix en el terreny cultural?

El País Valencià és un absolut desastre, però segurament és el desastre més bonic del món. Ací hi ha un potencial que no existeix en cap lloc del món, però també hi ha un maltractament dels nostres artistes que tampoc el trobes en cap altre lloc. A Noruega, per exemple, tenen un pintor i el cuiden, el protegeixen... Ací, com que n’hi ha a palades, doncs els tracten a puntades de peu. Som un país molt ric culturalment. Tenim pintors, artistes, actors, poetes, fotògrafs... Llevat d’Itàlia, França i poca cosa més, no hi ha cap potencial cultural com el valencià. El problema és que sempre hem estat molt desemparats políticament, però si a la gent se l’ajudara mínimament, com farien a qualsevol país amb seny, el País Valencià seria una altra cosa.

Com ha afectat la crisi al món de l’art?

Molt, perquè abans els professionals que els anaven bé les coses de tant en tant compraven un quadre o una obra, però ara amb la crisi ja no ho poden fer, mentre que la gent que ara segueix tenint molts diners prefereix el concepte inversió i compra un Picasso. En el meu cas puc anar tirant gràcies al mercat exterior, però si depenguera de les vendes a l’estat espanyol ja estaria en un cantó, al marge, com la gent que pinte en els meus quadres.

Quins treballs centren actualment la seva producció artística?

A finals del 2012 vaig començar una nova sèrie que segurament portarà per títol Manifesta, que són tot quadres de manifestacions. La vaig començar perquè en aquell moment, allà on anares, hi havia una protesta. Als diaris pràcticament totes les fotos eren de manifestacions, i això, socialment, em va cridar l’atenció. Amb els meus quadres no he fet altra cosa que deixar constància d’allò que passa en un moment determinat.

Quin tipus d’artista és Antoni Miró?

Sempre m’he considerat un treballador de l’art. Un proletari com qualsevol altre que l’única pretensió que ha tingut ha sigut treballar bé i amb la màxima dignitat possible. Amb les meues obres he tractat d’influir en la societat en la mesura del possible, des d’un posicionament artístic que ha consistit a fer de notari de la realitat. Al cap i a la fi l’artista no inventa gran cosa, sinó que expressa de la millor manera que pot allò que pensa per comunicar al públic les seues idees, i així poder iniciar un diàleg amb ell.

¿L’emprenya l’etiqueta d’artista compromès?

No, perquè estic compromès amb tot menys amb la corrupció, la dreta i les religions, que crec que són de les pitjors coses que li han passat a la humanitat.