07/01/2017

Als fills, encara

3 min

Ara que ja sabeu com us estimo i com entenc i pateixo la vostra llibertat, goso encara afegir-hi alguna cosa més: el mateix de la carta anterior, però dit d’una altra manera. Perdoneu-me la insistència. Els pares, ja ho sabeu, podem ser molt pesats, coses de l’amor incondicional. D’una banda sempre empetitim els fills i de l’altra sempre n’esperem massa. Esclar: tendim a creure, com va dir Sòcrates fa més de 2.000 anys, que els joves ja no són el que eren: “Al nostre jovent -pensava el savi grec- li agrada el luxe i és mal educat, no fa cas de les autoritats i no té cap respecte per als d’edat avançada. Els nostres fills avui són uns vertaders tirans. No s’aixequen quan una persona anciana entra. Responen als seus pares i són simplement dolents”. Deunidó, oi?

I bé, a diferència de Sòcrates, no em desplau tant la informalitat dels joves com la poca empenta que a voltes demostreu, aquest deixar-se portar. M’entristeix molt, molt, quan parleu com vells derrotats i desesperançats, conformistes, apàtics. El món va massa malament per renunciar a transformar-lo. I la vida és massa meravellosa per viure-la només de passada. Quin horitzó pot tenir algú que als 18 anys no vol canviar les coses? El pessimisme remugaire fa llàstima en algú gran, sí, però en un jove és descoratjador, desconcertant, és un fracàs que contradiu la naturalesa i la lògica humanes, l’impuls atàvic de progrés que ha caracteritzat l’èxit de l’espècie Sapiens. Buf!, ho contradiu tot. ¿Es pot ser jove i no rebel, no inquiet?

Ni que sigui des d’un escepticisme lúcid, hi ha tantes coses en les quals creure, tantes causes per les quals lluitar! La qüestió en tot cas és quina tries: la causa per frenar el canvi climàtic, la lluita contra les desigualtats, el pacifisme, una Catalunya més justa i més lliure, la millora de l’educació, el feminisme... Tantes! Totes venen de lluny i no s’esgotaran en la vostra vida. Demanen, a més, el gest generós d’entendre que formeu part d’una cadena, que algú us ha precedit en l’esforç i que algú n’agafarà el relleu. Demanen el vostre petit gran gra de sorra, el vostre compromís. Res més.

Ara em venen al cap dos joves que van convertir una precoç vocació en una manera de viure, que van fer de la seva passió una eina al servei de la col·lectivitat. Dos noms que tenim molt a mà. Un és el jove fatalista i conservador Josep Pla, murri individualista, que va viure entregat al que creia: no va parar d’escriure, de forma obsessiva, per salvar la memòria i els mots del seu país, de la seva gent. Va convertir el seu pessimisme antropològic en una eina personal de construcció massiva contra la dictadura. Li devem molt. Llegiu El quadern gris, sisplau. L’altre és Pau Casals, que va posar el seu innat talent musical al servei de les classes populars, la pau mundial i la supervivència de Catalunya. Visiteu la seva casa-museu al Vendrell, sisplau. L’un i l’altre no van parar, Pla tancat en el seu personatge solitari i grafòman, Casals com a portaveu d’un missatge ètic universal arrelat en la catalanitat. Sí: van ser joves d’esperit fins al final.

Prefereixo joves i fills que em retreguin el meu tebi compromís, la meva possible hipocresia o la meva comoditat de predicador ben pagat que no els que s’ho miren tot des de la barrera. Prefereixo un jovent que m’incomodi que un que em complagui. Prefereixo que els fills s’equivoquin per voler fer massa i anar massa ràpid que no per prudents i passius. La seva revolta potser no serà la meva, però serà. Tant me fa si és l’afany conservador a l’estil Pla o la rectitud ètica a l’estil Casals. O el que sigui. Però que sigui! Per això us dic que els joves només teniu dues alternatives: ser o ser. La resta és enterrar-vos en vida, decebre i decebre-us. Ànims i molta sort! I feu el que feu, us estimaré sempre.

stats