Publicitat
Publicitat

Agraïment a Cirici Pellicer

El panorama artístic del país permetria avui l’existència d’un home com Alexandre Cirici Pellicer? Fóra desitjable, però no sé pas si possible, ateses les circumstàncies actuals. Cal fer notar que en el moment de la irrupció de Cirici a Catalunya el món de les arts plàstiques és desolador. Sobretot per als més joves, que no troben espais de divulgació. Les úniques galeries que ofereixen creació contemporània són les sales Gaspar i René Metras de Barcelona. A la Gaspar hi exposen Picasso, Miró, Tàpies i Clavé. A la Metras s’hi pot contemplar l’obra de Fontana, Fautrier, Hartung, Wols i Millares. Fora d’aquests àmbits, la resta de la creació local s’exhibeix de manera caòtica al Saló de Maig o bé als Premis de Pintura de l’Hospitalet i de Terrassa (la recompensa per al guanyador, equivalent a vuitanta-cinc euros d’ara, era aleshores molt cobejada pels participants).

Cirici desafia amb vigor aquest totum revolutum. Destria, relaciona, ordena amb coneixement i voluntat creativa. Amb generositat. Des de les pàgines de Serra d’Or parla d’Adorno, Fromm, Bloch, Reich, Freud, i relaciona el pensament crític d’aquests pensadors amb la creació local. Furga sota les pedres, res no s’escapa del seu interès. No hi ha inquietud cultural (per més imperceptible que sigui) que no en prengui el pols, veu que no ausculti, neguit que no divulgui, que no n’inventi el relat que finalment farà productius esdeveniments i veus. Es desplaça allà on calgui. Sense mandra. Tant li fa el mitjà de transport i la incomoditat del trajecte. Obre els ulls als que van a les palpentes, estableix familiaritats, insufla confiança als principiants, crea teixit cultural, estructura, delimita, relaciona, promou. Muntades, Miralda, Xifra, Rabascall, Ribé, Galí, Gubern, Jové, Miralles, Noguera, Garcia Sevilla, Pazos, Rosell, E. Grau, Torres, Grup de Treball, Benito, Abad, Duran, Ponsetí, i encara molts més, entre els quals em compto, som producte de la seva fe. De la seva voluntat d’estructurar el país. I és just aquí, en aquesta voluntat, que hi ha el secret de la seva efectivitat. Cirici no concep el seu país sense artistes. Aposta per fer reals uns creadors que no poden afermar-se per culpa del context social; i, malgrat la precària materialització de llurs obres, s’implica en el procés de fer-les conèixer. Creu (per coincidència en el temps i sintonia d’esperit) que allò que fan aquells joves es pot equiparar amb la creació més avançada del moment. I amb autoritat intel·lectual els situa al món. Sense complexos.

Hauríem de demanar-nos per què ara que disposem de museus i fundacions, de multitud d’estudiosos i de curadors informats, de polítiques culturals (gens menyspreables, encara que insuficients), el nostre potencial artístic és incapaç de deixar la petja que va deixar el pas de Cirici Pellicer. La nova fornada d’artistes és també abundant i, tanmateix, la seva obra no rep l’atenció que caldria, ni del mercat ni de les institucions. El seu potencial és vaporós, sense esdevenir argamassa. Podem disculpar aquesta desafecció carregant les culpes a la mundialització que, força sovint, no permet de sedimentar les realitats situades fora de l’entramat d’influències imposades per determinats agents invisibles. O excusar-nos mútuament denunciant l’allau d’informació (d’ informació-notícia ) que ens aclapara, que ens boicota la capacitat de conèixer, que ens priva del saber derivat del contrast d’ experiències. Podem parlar, encara, dels interessos gremials sorgits de la proliferació d’institucions culturals, de les xarxes de poder que controlen els especialistes que les ocupen, sovint més dedicats a fer carrera que no pas a l’esforç abnegat del corredor de fons. Però cap d’aquests entrebancs no eximeix ningú de la responsabilitat de fer productiu el gran potencial creatiu de la nostra comunitat artística. Per això, i perquè enguany es commemora el centenari del seu naixement, proposo de prendre Cirici d’estímul. Cal recuperar el seu entusiasme, la seva fe. El seu compromís polític. La seva sensibilitat i capacitat creatives. La seva visió estratègica. La seva erudició enciclopèdica, una erudició que li va permetre poder gaudir no sols de l’art del seu temps, sinó també del Romànic, del Gòtic i del Modernisme: n’era un especialista solvent.

Vaig conèixer Cirici Pellicer l’any 1965. En aquell moment jo pintava compulsivament en un entorn no gaire propici. Un dia, forçat per les incerteses que m’aclaparaven, vaig agafar la guia telefònica i hi vaig cercar el telèfon dels crítics que més respectava: volia saber què en pensaven, dels meus treballs. Tots em van prometre que vindrien a veure’ls. Cap no va venir, llevat d’en Cirici. Aparegué un bon dia d’imprevist i, després d’observar atentament les meves obres, em féu un reguitzell de preguntes. Davant la meva ignorància, exclamà: “El teu art confirma una teoria que tinc: les intuïcions estètiques del moment suren en l’èter i són les antenes sensibles les que les capten i que hi donen forma”. Encara avui li n’estic profundament agraït.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF