Molt abans que fos ideat l’Estat com a forma d’organització política així com el coneixem modernament, els hindús ens advertiren que hem de tenir molta cura que la “justícia dels peixos” no envaeixi el món dels humans. Per a l’antiga teoria política índia, la part essencial de la justícia consisteix a evitar el 'matsyanyāya' o “la justícia dels peixos” (que a nosaltres, que no sabem el sànscrit, ens sona gairebé com un “mata-nyam-nyam”); és a dir, que el peix gros es mengi impunement el peix petit.
Els esdeveniments que han anat succeint-se amb el pas inexorable del temps ens demostren que la “justícia dels peixos”, que ha rebut moltes altres formulacions i denominacions per part de la tradició europea (com ara la “llei del més fort”, la “guerra de tots contra tots” i la darwiniana “lluita per la vida”), malauradament, ha entrat dins el món dels humans.
Per defensar-nos de les paleses violacions de la justícia hem construït al llarg de la història un aparell institucional i legal tan complex que corre el risc de focalitzar-se massa en la recerca d’una societat i un ordenament perfectament justos –la qual cosa és, per si mateixa, una il·lusió, un miratge, un exercici acadèmic. En canvi, hauria de centrar-se molt més en les injustícies greus i manifestes que es donen al món, en les llibertats reals de les persones en contextos específics, en la materialització de la llibertat possible que, per a tots nosaltres, humans, no és altra cosa que el reconeixement de la necessitat.
Pot semblar una paradoxa que la necessitat ens faci lliures, però no ho és: la necessitat és la força que ens obliga a posar-nos límits a nosaltres mateixos perquè és precisament en els límits on trobem la mesura de la nostra humanitat.
La diferència fonamental entre qui s’enganya a si mateix i qui intenta mirar la realitat de front està a reconèixer que, endemés de tenir límits, els vulguem o no (que no en voldríem), els necessitem, i a triar amb voluntat i intel·ligència la millor de les opcions possibles dins el ventall limitat que ens imposa la necessitat, la qual, precisament, condiciona la nostra voluntat i la nostra intel·ligència. Per això, hem d’intentar realitzar la nostra dura tasca de cada dia evitant creure’ns “senyors” d’un regne il·limitat, atès que aquest és en realitat una campana de vidre còncau que ens retorna una imatge falsa de l’espai del qual disposem.
Però, si tanmateix el peix gros acaba menjant-se el peix petit, on resideix la força vital que ens empeny a seguir lluitant dia rere dia contra les injustícies que assolen aquest món tan desequilibrat?
Si no existís la possibilitat de reequilibrar el món, no podríem explicar-nos com la humanitat suporta tant de sofriment. Sobretot en aquest temps que ens ha tocat viure, atès que la combinació dels progressos en l’àmbit del coneixement humà, i especialment en el de les tecnologies de la informació i de la comunicació, ens demostren amb evidències científiques que la desigualtat impera gairebé pertot arreu.
La idea de la possibilitat no és un mer constructe filosòfic; és precisament la força inspiradora que confereix el potencial necessari a l’acció humana. La voluntat d’un futur millor que som capaços d’idear i de fer realitat en nosaltres mateixos i en el nostre entorn és la que ens fa somiar que el destí pot no ser fatal i que, per tant, som capaços d’actuar per canviar l’esdevenir de les coses o, en alguns casos, per mantenir-les com estan, evitant així que empitjorin.
Això és possible gràcies a la nostra imaginació creadora de mites i de relats, gràcies al poder de la paraula, del pensament concebut i expressat a través del llenguatge, que fa que quan un peix gros es menja descaradament un peix petit, algú ho pugui contar.
Nosaltres tenim la capacitat de comunicar-nos mitjançant la paraula, no com els peixos.
