Publicitat
Publicitat

Els intersexuals i el mite del gènere neutre

Tot i néixer amb genitals ambigus, el 100% se sent o bé home o bé dona

Quan Bo Laurent tenia 22 anys, als anys 70, va aconseguir accedir al seu historial mèdic: havia nascut amb un micropenis, testicles sense descendir i una estranya obertura darrere l’uretra. A l’hospital on havia nascut, a Nova Jersey, havien mantingut sedada la seva mare durant tres dies: volien temps per decidir si li deien que havia tingut un nen o una nena. Va guanyar la primera opció i fins a l’any i mig va ser educada com a nen. Però els metges van fer-li més proves i van decidir que era una noia: el petit Brian va passar-se a dir Bonnie i la família va canviar-se de ciutat. La van operar sense haver complert els dos anys i li van treure el clítoris (molt petit per ser penis, però massa gran per ser clítoris). Als 8 anys va ser operada un altre cop per extirpar-li la part testicular que tenien els seus ovaris. Als 35 anys, el 1985, era la directora d’una exitosa companyia d’alta tecnologia del Japó, on havia anat a viure després d’acabar els estudis. Va ser quan va decidir que havia de tornar als Estats Units i parlar amb la mare sobre tot el que havia passat.

“Quan vas tornar a casa -li va dir la seva mare sobre la primera operació, amb 18 mesos- semblava que no hagués passat res. Oh, espera. Sí, hi havia una cosa. Vas deixar de parlar. Crec que vas deixar de parlar durant sis mesos. Després, un dia, vas tornar a parlar”. Ho va explicar la Bo en un article al New York Times. Quan li va preguntar sobre sexe, la mare va dir: “No, no sé com són exactament els genitals humans. Mai m’he mirat els meus ni m’he fixat en els dels meus fills. El doctor va dir que t’havíem de treure el clítoris. El meu mai va significar res per a mi, així que no vaig pensar que passés res dolent per treure’t el teu”. Uns anys després de parlar amb la mare, el 1993, va posar fil a l’agulla: sota el pseudònim de Cheryl Chase va començar a fer activisme com a presidenta d’una encara inexistent Societat Intersexual de l’Amèrica del Nord (ISNA). Poc després, l’associació ja era una realitat.

Qüestionar la identitat sexual

L’any 2006, després de 13 anys de lluita, va aconseguir una gran fita: canviar el protocol que se seguia quan naixia un nadó amb intersexualitat. El mateix que li van aplicar a ella quan tenia 18 mesos, i que es basava en el convenciment que cal protegir els infants de l’angoixa de semblar estranys o, fins i tot, de saber que havien nascut semblant estranys. Aquest protocol l’havia establert el 1965 el doctor i psicòleg neozelandès John Money, que recomanava aplicar la cirurgia genital als nadons intersexuals i animava la família a no parlar-ne per por que el nen o nena creixés qüestionant-se la identitat sexual.

El 2006 la revista Pedriatics va publicar una declaració firmada per 50 experts internacionals -la majoria doctors, però també Cheryl Chase- i titulada Consensus statement on the management of intersex disorders, que establia els criteris que s’haurien de seguir a partir d’aquell moment. El Consensus, com se’l coneix informalment, subratlla la necessitat d’assignar un gènere a l’infant tan aviat com neixi, i que això s’ha de fer examinant els gens del nadó, les hormones, els òrgans genitals, els òrgans interns (via ultrasons), els electròlits, les gònades i l’orina. Així es podrà determinar amb més seguretat amb quin gènere se sentirà més còmode el nadó quan creixi. Ara bé, el Consensus firmat el 2006 també recomana no tenir pressa amb la cirurgia, ja que no hi ha prou estudis centífics que certifiquin que millora la vida dels infants. El gènere, doncs, s’ha d’assignar sobre el paper, i sense bisturí.

Per això mateix, Alemanya va aprovar al novembre una llei que permet que els nadons amb característiques físiques dels dos sexes puguin ser registrats amb l’etiqueta de “sexe indefinit”, i passar a formar part del popularment conegut tercer sexe o gènere neutre. Tot i que aquesta llei com a mínim visualitza d’alguna manera la intersexualitat, la Societat Intersexual de l’Amèrica del Nord (ISNA) i la majoria d’intersexuals rebutgen parlar de tercer sexe, perquè creuen que traumatitzaria l’infant, i que és millor assignar-li el gènere masculí o el femení. “Qualsevol infant -intersexual o no- podria decidir més endavant si se li ha assignat el gènere equivocat, perquè els infants amb característiques intersexuals tenen més possibilitats de voler canviar de gènere que la població en general, amb tractament o sense -diuen des de l’ISNA-. Per això és crucial que la cirurgia no es faci sense el consentiment del pacient; l’infant amb condició intersexual potser més endavant voldrà genitals diferents dels que haurien escollit els doctors. Els genitals construïts quirúrgicament són extremadament difícils de desfer, és quasi impossible”.

La biòloga Anne Fausto-Sterling va reunir al llibre Cuerpos sexuados (Melusina) una revisió de tots els casos d’intersexualitat sobre els quals s’havia informat entre els anys 1950 i 2000, en total 83. D’aquestes 83 persones, només un 14,46% van sol·licitar una reassignació sexual. L’altre 85,54% estaven satisfets amb el sexe assignat en néixer. Tot i la condició d’intersexualitat, el 100% van afirmar sentir-se o bé homes o bé dones, de manera que cap d’ells s’identificaria realment amb el concepte de gènere neutre o tercer sexe, que sí que té bona acollida en la comunitat transsexual.

Es calcula que les persones nascudes amb una intersexualitat són el 0,018% de la població, mentre que les dones transsexuals (d’home a dona) són el 0,012% de la població. Però mentre que la dona transsexual té més visibilitat social, ben poca gent coneix una persona nascuda amb intersexualitat. Abans se’ls coneixia com a hermafrodites i ara, a banda d’intersexuals, es parla de persones amb DSD ( disorders of sex development, trastorns del desenvolupament).

Educat com a nena fins els 16

El psicòleg Gabriel J. Martín, gadità d’origen i català d’adopció, va néixer amb genitals intersexuals per una mutació al gen NR5A1, heretada per via materna: l’oncle de la seva mare, el tío Angustias, també havia nascut amb ambigüitat genital, i van decidir criar-lo com a nena perquè no hagués de fer el servei militar. Dues generacions després, quan també el Gabriel va néixer amb ambigüitat genital, els metges van pensar que era una nena, i així és com el van educar els pares, encara que ell sempre s’havia sentit un noi. Quan el Gabriel va començar a créixer ho va fer en masculí: li va sortir barba en comptes de baixar-li la regla. Quan tenia 16 anys els metges li van dir que, efectivament, era un noi. “Saber que era un home no em va xocar, perquè sempre m’hi havia sentit -explica a l’ARA- i rebre el diagnòstic va ser més aviat una alegria. Fins aleshores havia estat completament perdut. Quan tens una característica amb tan baixa incidència i la teva vida és un desastre, perquè el teu cos funciona de manera diferent de com s’espera i ets objecte de burles, tenir un diagnòstic és tenir un punt de partida”. Per a ell, el diagnòstic va ser l’explicació que feia temps que buscava, tot i que el camí obert tampoc va ser fàcil. Les opcions quan s’és intersexual, diu el Gabriel, són ocultar-se o bé canviar la imatge mental que tenim de nosaltres mateixos. “Si la valoració és negativa, tot el que li pugui explicar a una persona propera serà carregat d’emocions pertorbadores: angoixa, culpa i vergonya”.

Trobades que ho canvien tot

Quan la manera en què et veus a tu mateix s’ha construït de manera distorsionada, cal reestructurar-la i substituir les idees distorsionades per idees més justes i saludables. Per això cal fer molta pedagogia, tant amb un mateix com amb l’entorn, ja que l’autoestima es construeix en part per conceptes prestats de la gent del nostre voltant.

I per aquest mateix motiu el Gabriel sempre recordarà el Carlos. “El Carlos va ser un amant que vaig tenir fa anys a Cadis. Sempre que me’n vaig amb algú al llit començo amb una petita explicació -ara cada vegada ho faig menys- per advertir-los que els meus genitals no són els estàndards. Mentre em descordava la camisa l’hi vaig començar a explicar, però el Carlos em va tallar i em va dir, contundent: «Jo he vingut a follar amb tu, no a passar-te la ITV». Vam estar junts dos anys: és molt important trobar-se amb gent que no hi dóna cap importància, i que t’ajuda a entendre que potser la teva percepció és equivocada”, explica el Gabriel. “He travessat etapes de ràbia durant molts anys. Ara tinc 42 anys, i fins als 30 jo ho amagava. Ningú neix tan valent i, si ho fas tu sol, el camí resulta més llarg”, conclou.

Austràlia reconeix el “tercer sexe”

El Tribunal Superior d’Austràlia va determinar ahir que una persona pot ser registrada com a pertanyent al “gènere neutre”, ni masculí ni femení, convertint-se així en un dels pocs països que reconeixen el denominat tercer sexe. “La llei reconeix que una persona pot no ser ni home ni dona, i per això permet el registre del sexe d’una persona com a no definit ”, diu la decisió judicial. La resolució dóna així la raó al demandant, Norrie May-Welbie, que va néixer home i es va operar per convertir-se en dona. El 2010 va demanar als registres que l’inscrivissin oficialment amb sexe no especificat. Al novembre, Alemanya va aprovar la categoria de “gènere neutre” per als nounats, tot i que la comunitat intersexual -a diferència d’alguns transsexuals- no s’hi identifica.