La polèmica del World Press Photo reobre el debat sobre la recreació en la fotografia

BarcelonaEl World Press Photo ha volgut tallar d’arrel la polèmica que envoltava un dels seus guanyadors i li ha retirat el primer premi que li havia atorgat, en la categoria d’esdeveniments contemporanis. La polèmica feia dies que envoltava el treball de Giovanni Troilo sobre la degradació del municipi belga de Charleroi, que el fotògraf coneix de primera mà. Dimecres, el festival de fotoperiodisme Visa Pour l’Image -un dels més prestigiosos del seu àmbit- va anunciar que no exhibirà les fotografies premiades pel WPP. El certamen hi ha respost amb la mesura dràstica d’anul·lar el seu premi. Visa Pour l’Image no ha respost, però des del sector se suposa que reconsiderarà la decisió. Segons el director del World Press Photo, Lars Boering, “s’ha trencat una regla, s’ha creuat una línia”. El fotògraf ha confirmat aquesta informació, i assegura que està molt entristit.

Dos són els principals problemes que arrossegaven aquestes imatges. Una de les fotografies estava presa a Brussel·les, tot i que el peu de foto la situava, com les altres, a Charleroi. Troilo ha assegurat que va ser un error a l’hora d’omplir els formularis. En segon lloc, algunes de les imatges tenien un component de posada en escena. A una de les fotografies, el subjecte és el seu cosí, que va acceptar ser retratat a l’interior d’un cotxe practicant sexe amb una noia. El peu original de foto revelava la part orquestrada de la fotografia, però en el que va sortir publicat, més curt i escapçat, aquesta informació vital es perdia.

El cas ha reobert un vell debat entre els fotògrafs. “Si el públic no pot confiar en el fotoperiodisme, tenim un problema seriós. No només el té la nostra feina, sinó també la societat i la democràcia”, explicava el fotògraf Gary Knight, un dels responsables del jurat del World Press Photo en edicions passades.

En tot cas, les fotografies es podran veure a Barcelona, com és tradicional al CCCB. Així ho confirmava Sílvia Omedes, directora de la fundació Photographic Social Vision, que és qui porta el World Press Photo a la capital catalana. “Celebrem la decisió del Premi”, explicava a aquest diari. “Defensem els nous llenguatges del documentalisme, però en el World Press Photo no hi tenen cabuda, perquè és del certàmens més purs en periodisme”.

Una de les fotògrafes que ha volgut contemporitzar la polèmica és Arianna Rinaldo. Aquesta italiana establerta a Barcelona, directora de la revista Ojo de Pez, creu que cal diferenciar entre fotoperiodisme i fotografia documental: “En el primer cas és evident que es tracta de capturar un moment, però en el segon parlem d’un gènere que té un llenguatge propi, que es basa a treballar i investigar un assumpte durant temps i expressar-lo després”.

“Aquest cas ha esclatat perquè l’alcalde del municipi en qüestió s’ha queixat. Però molts ciutadans s’han reconegut en l’atmosfera retratada per Troilo. I no puc deixar de preguntar-me què passaria si els alcaldes de ciutats en desenvolupament es queixessin per com queden evocades a través de les fotografies occidentals”, reflexiona Rinaldo.

En un sentit similar es pronuncia Anna Bosch, membre del Centre de Fotografia i Mitjans Documentals (CFD): “Hem de tenir present que sovint el fotoperiodisme té preparació, com per exemple quan es fa un retrat, i també postproducció, com quan se li puja el contrast a una fotografia de víctimes de guerra per accentuar el dramatisme de l’escena. Traçar els límits és complicat, però no hem d’oblidar que el focus d’interès és la història i la veu personal de l’autor que ens l’explica. Ara bé, el llenguatge formal, així com els recursos tecnològics del mitjà fotogràfic, són elements al servei de la història i no al revés”. Per a Bosch, un criteri a considerar és “que el receptor d’una fotografia pugui saber si aquella escena és espontània o recreada”.