Misc 18/04/2014

Vendre’s una joia és vendre’s l’ànima?

Decessos, divorcis i deutes, les tres D que més fan desprendre’s d’una joia

Selena Soro
6 min

BarcelonaProp de cinc trilions de dòlars de joieria en desús -una xifra amb 18 zeros- s’amaguen dins de caixes fortes particulars i cofres de joies d’arreu del món, acumulant pols: anells d’or, brillants, safirs, maragdes i fins i tot tiares reials. Algunes d’aquestes joies, al final, poden arribar a tornar al mercat d’on van sortir, si algú decideix treure-les d’allà on siguin i vendre-les.

Històricament, la venda de joies ha estat molt vinculada al que als Estats Units es coneix com “les tres D”: decessos, divorcis i deutes. La necessitat de liquiditat, les ganes de desfer-se d’un objecte que recorda l’exmarit o una herència rebuda són els tres motius principals per vendre’s una joia. Tot i que cada vegada més renovar el joier i desfer-se d’aquelles joies que no s’utilitzen comença a ser com reciclar la roba que sabem que no ens posarem més, les herències acostumen a ser la principal font de joies que, moltes vegades, les famílies decideixen vendre.

“Les herències proporcionen unes peces a les famílies que, per més fantàstiques i boniques que siguin, sovint és difícil trobar una ocasió per posar-se-les”, explica a l’ARA Rosa Tomàs, que és la directora a Barcelona de CIRCA, l’empresa compradora de joieria fina més gran del món, amb seus als EUA, Europa i Àsia. Ho diu mentre examina un brillant de 7 quirats i mig que un vidu va voler vendre perquè ni filles ni nétes volien quedar-se’l.

“Quina sort, rebre un brillant d’herència però… quan me’l poso? Les modes han canviat. Molts clients que van al Liceu de tota la vida expliquen que abans es vestien i s’enjoiaven, i avui ja no”, continua Tomàs. Moltes d’aquestes joies que ja no fan servir -perquè no es vol ostentar o perquè se senten insegurs en dur-les pel carrer- o acaben al fons del joier o s’acaben venent. “La mentalitat ha canviat molt. La meva mare -explica- tenia un joier i hi havia peces bàsiques que passaven de mares a filles. Ara vas amb unes arracades d’anella d’or rosa i d’aquí cinc anys n’estaràs avorrida i no les portaràs i hi haurà alguna cosa que t’agradarà més. És com amb la roba: jo no porto un abric que portava fa 20 anys; veus aquelles muscleres i fa una mica de cosa... La joieria és moda, i la moda canvia, cada vegada més”.

El brillant amb “mala energia”

De les joies que han passat per les seves mans, la que més l’ha impressionat va ser una tiara de robins i brillants d’una família estrangera. “Era una peça amb la qual s’havien casat les dones de la família, de la noblesa europea; la donaven per perduda i finalment va tornar a la família”.

És molt habitual que els clients li expliquin les històries de les joies. Tomàs recorda una dona que va presentar-se a l’oficina molt decidida a vendre’s un brillant de gairebé dos quirats. “Em va dir que creia que les joies absorbien l’energia, i aquella peça en especial tenia molt mala energia, deia que quan se la posava li portava molt mala sort. A la persona de qui ho havia heretat li havien regalat aquell anell per compensar una infidelitat, i simplement volia treure-se-la de sobre”.

Tomàs, que va créixer en una família que fabricava joies -Industrias Juro-, diu que només hi ha una joia que ella no es vendria mai: la que du al dit cor de la mà dreta, l’anell de promesa de la seva àvia paterna, que va forjar el seu avi. “El meu avi va morir molt jove, de càncer terminal, quan el meu pare tenia dos anys, així que pràcticament no el va conèixer. No és una gran peça, però per a mi té un gran significat”.

Quan era petita, Tomàs jugava al taller de joieria que el seu pare tenia a Barcelona. Com que era un taller gran, tenien la seva pròpia fosa. Moltes peces es feien a mà, i per fer-les s’utilitzaven moltes ceres, les restes de les quals ella feia servir per crear les seves joies de joguina. “Els diumenges el meu pare aprofitava per dibuixar i dissenyar les col·leccions, i sempre em preguntava si m’agradaven. Recordo que jo mirava el catàleg final i ell em preguntava què em quedaria si pogués. No salvava res, m’agradava tot!”

Catalogar un diamant

A mesura que va anar creixent, però, Tomàs es va anar especialitzant en els diamants. Sobre què li agrada més d’aquest mineral, ho té clar: “Que siguin grans. A mesura que et fas gran els diamants es fan petits”, riu l’experta. El preu d’un diamant va en funció del color, la puresa, la talla, les proporcions i la fluorescència: saber catalogar molt bé el color i la puresa és essencial, ja que d’un color a l’altre la diferència pot ser de 30.000 o 40.000 euros.

Aquesta quantitat, 30.000 euros, és la que l’Òscar va obtenir quan va decidir vendre’s les joies que la seva germana li havia deixat en herència. “La meva germana era molt solitària i no es relacionava gaire. Les hores que tenia lliures les dedicava a reunir joies d’or i minerals. Jo no en sabia res, me’n vaig assabentar després de la seva mort. Les peces més valuoses les tenia en una caixa de seguretat, però en els últims temps -tenia un càncer terminal- les devia treure i jo les vaig trobar dins dels armaris”, explica. L’Òscar no és gaire amant de les joies -“Porto un rellotge que em va regalar La Caixa”- i vendre les joies va formar part del procés de buidar el pis de la seva germana, a la dreta de l’Eixample. “Encara hi ha una mica de tabú amb tot això de vendre’s les joies, sembla com si t’haguessis de vendre una part de l’ànima, però és el mateix que vendre un cotxe que no utilitzes. Jo no tinc ni filles ni dona, i de les joies no en faria res”. Amb els 30.000 euros que va treure de les joies, s’està fent una casa.

La Martina, una altra clienta de CIRCA, va heretar un anell solitari de la seva sogra. “Ha estat sempre en una capsa, perquè no aniràs al supermercat amb un anell així”, explica. Ella i el seu marit van decidir vendre’l en adonar-se que, “després de tota una vida treballant per tirar endavant la família, pot arribar un dia en què tot se t’esfondra, perquè caus malalt o tens un accident, i no has gaudit de res”. Per això, amb els diners que en treguin, ell és comprarà una moto -que és la seva gran passió- i ella espera poder tornar a fer el Camí de Sant Jaume des del principi.

Els diamants de sang i el Procés de Kimberley

L’any 2000 les Nacions Unides van aprovar el Procés de Kimberley, amb l’objectiu de crear un sistema de certificació per al comerç internacional dels diamants en brut, i evitar així que els diamants de sang -la denominació que reben els que s’han obtinguts en zones de guerra o mitjançant esclaus- entressin al mercat internacional, un acord que va entrar en vigor l’any 2003. “Les peces noves que surten ara al mercat estan garantides pel protocol Kimberley. Tot i que és cert que molta gent rep peces antigues en herència de les quals no tenen factura, fem un contracte de compravenda en què el client garanteix que la joia compleix els requisits”, diu Rosa Tomàs, directora de CIRCA a Barcelona. “I, de totes maneres, qui vol vendre diamants bruts no puja a un setè pis, a unes oficines on es dóna la cara i on només per entrar et demanen el DNI”, conclou. Sobre el Procés de Kimberley, Amnistia Internacional diu: “Ho celebrem com un gran pas en la gestió del problema, però fins que el comerç dels diamants no estigui subjecte a un control obligatori i imparcial, no hi haurà garanties efectives”. I és que, molt sovint, els diamants de països no subjectes al Procés de Kimberly en manipulen la procedència.

La llista masculina: les joies de les quals més es desprenen els homes

Tot i que les dones són el principal client de CIRCA, cada vegada són més els homes els que decideixen vendre aquelles peces de joieria i rellotges que ja no fan servir. Aquestes són les peces que més venen:

Rellotges de marca

És el que més es venen els homes. Alguns ho fan per renovar el seu rellotge de polsera, però també hi ha autèntics col·leccionistes que venen quatre o cinc de les peces que han anat adquirint amb el temps per iniciar una col·lecció d’una marca concreta o aconseguir un model especialment car.

Aliances

Després d’un divorci, igual que passa amb les dones, la majoria d’homes tampoc tenen cap interès a conservar un anell que els recorda la seva antiga parella. Abans de guardar-lo, prefereixen vendre’l per regalar-se un caprici.

Botons de punt de moneda

Marta Eizaguirre, directora de CIRCA a Madrid, assegura que són “complements que ja no estan de moda i són excessivament grans, però que al mercat de segona mà dels Estats Units estan molt cotitzats”.

Agulles de corbata

Fa uns anys no es concebia un home elegant sense la seva corresponent agulla de corbata. Era un regal molt freqüent, però tal com assenyala Rosa Tomàs, directora de CIRCA a Barcelona, “avui dia és una moda molt antiquada i pocs homes saben col·locar-se les agulles i les pinces a l’altura adequada de la corbata”.

Complements d’esmòquing

Als anys 40 i 50, l’ús de l’esmòquing era molt habitual en actes socials de certa importància: sopars, festes, per anar al teatre… Per complementar el look, es col·locaven botons de camisa d’esmòquing d’ònix, or i fins i tot diamant. “Aquest tipus d’articles ens arriben gairebé sempre en lots d’herències i, òbviament, la persona que l’ha heretat no té el mínim interès a conservar-los”, afirma Marta Eizaguirre.

stats