Salut al mòbil: no tan ràpid
Els wearables, els dispositius electrònics que es porten posats, són cada vegada més sofisticats. Dels braçalets que compten passos hem arribat a rellotges intel·ligents que detecten automàticament l’inici del període de son, registren el ritme cardíac de manera continuada i mesuren els nivells d’estrès, glucosa i l’exposició solar, i recopilen aquesta informació en aplicacions mòbils pròpies que presenten les dades amb gràfics i en faciliten l’anàlisi. Els mateixos telèfons incorporen sensors que fan algunes d’aquestes funcions. Hi ha aplicacions de mòbil específiques per registrar l’exercici, com Endomondo, Runtastic o Moves.
El problema és la dispersió de les dades: cada dispositiu guarda les seves i cal recórrer a plataformes de tercers, com MyFitnessPal o TicTrac, que recullen dades de diverses fonts. Les grans empreses d’internet i electrònica de consum han començat a anar un pas més enllà per ajuntar aquesta informació dispersa sobre el nostre estat de salut: en poc temps han sortit Apple Health, Google Fit, Microsoft Health i Samsung S-Health, que els creadors independents d’aplicacions de salut poden adoptar per unificar totes les dades en un mateix lloc (amb excepcions més que notables: Fitbit, que té més de la meitat del mercat dels registradors d’exercici, es resisteix a integrar-se amb Apple Health, i per consultar les dades has d’anar a la web o a la seva aplicació o fer-ne servir alguna que sigui compatible).
Sigui com sigui, cal suposar que aquesta abundància creixent de dades sobre alguns dels nostres indicadors de salut acabarà facilitant la feina dels metges. De fet, ja hi ha diverses plataformes d’historials clínics digitals accessibles per als ciutadans, com Microsoft HealthVault i l’americana Dossia (Google va tancar la seva l’any 2012). Però no és tan senzill que les dades que recull el nostre braçalet Fitbit apareguin automàticament a l’ordinador del nostre metge de capçalera a l’ambulatori, ni que ell estigui disposat a admetre-les com a vàlides.
Per Joan Cornet, director del centre de competència mHealth de la Barcelona Mobile World Capital (MWC), hi ha una frontera entre els dispositius independents per monitoritzar activitats no vitals, com sortir a córrer, i els que tindran aplicació clínica perquè les seves dades han de ser utilitzades en un hospital. En aquesta segona categoria, els organismes sanitaris occidentals són reticents a adoptar-los per dos motius. El primer és la dispersió de plataformes: fins que no hi hagi compatibilitat de dades entre serveis, ningú gosa adoptar-ne cap. En aquest aspecte, Cornet augura que les empreses del ram acabaran posant-se d’acord abans d’un parell d’anys.
El segon motiu que frena que en entorns clínics s’adoptin les noves plataformes digitals de salut és normatiu. Un metge, una infermera o un farmacèutic no poden prescriure res si les dades no procedeixen d’un dispositiu mèdic certificat com a tal, i a Europa aquestes validacions estan fragmentades, ja que la UE no té competències en matèria de salut -que continuen en mans dels estats- i no sembla que hi hagi voluntat política per crear una agència paneuropea. En aquest punt, la MWC ha proposat un acord d’homologació mútua entre organismes regionals, de manera que si l’agència catalana del ram certifica un dispositiu de consum per a ús mèdic, les agències homòlogues d’altres estats també l’acceptin. Segons Cornet, Catalunya està en una bona posició per liderar aquest procés, ja que el sistema sanitari català de salut és un dels referents europeus pel nivell d’integració entre l’assistència primària i l’hospitalària, gràcies a la digitalització de les històries clíniques i de l’accés a les imatges mèdiques.
De tota manera, mentre el primer món continua donant voltes a la gestió de les dades sanitàries, en altres llocs menys afavorits on les necessitats són més urgents, els professionals de la sanitat ja estan tirant pel dret. Amb les aplicacions adequades, els telèfons mòbils supleixen sobre el terreny equipaments molt costosos amb resultats prou raonables per a persones que d’altra manera no podrien disposar de diagnòstics qualificats. Per exemple, un fonendoscopi de 15 euros connectat a la presa d’auriculars d’un telèfon, un servei creat per estudiants australians, permet a un auxiliar sanitari a Ghana auscultar els pacients i obtenir un diagnòstic preliminar de pneumònia i aplicar un tractament inicial fins que un pneumòleg a milers de quilòmetres faci un dictamen més detallat després d’haver escoltat l’àudio que li han enviat amb el telèfon.
