Misc 27/04/2014

‘Normcore’: quan el més modern és no ser modern

És una tendència que es rebel·la davant la cultura de la sobreexposició

Laura Sangrà
5 min
‘Normcore’: quan el més modern  és no ser modern Ja no volem ser únics: quin és l’origen del concepte ‘normcore’?

Un amic comenta al Facebook: “Devendra Banhart sonant al C&A. Definitivament el normcore ara és el modern”. I té tota la raó, perquè si en una cadena de roba per a les masses, on venen el que els nord-americans anomenen mall clothes -és a dir, roba insípida, sense disseny ni pretensions- fins ara el fil musical hi passava desapercebut, i de cop i volta passen a emetre les llistes del millor del Primavera Sound, vol dir que el seu públic ha canviat.

Hi ha molta gent jove, moderna i amb un fort interès per l’estil que han començat a baixar de la frenètica nòria de la moda per mirar-s’ho tot camuflats en la massa. No dubten a posar-se mitjons d’esport amb xancles com el més preparat dels guiris, pantalons de la mama com els que duia Steve Jobs, samarretes de cotó, llises i de colors neutres com el creador de Facebook, Mark Zuckerberg.

“Si girem al revés la roda de la moda i ens posicionem a la casella de sortida tindrem aquest antilook que tant es busca ara mateix” i que s’aconsegueix amb “els bàsics, aquestes peces que no canvien: samarreta blanca, texans, pantalons xinesos, polos, anoracs, sabatilles esportives... Ens ajuden a vestir prioritzant la comoditat i la funcionalitat”, comenta Marina Vergés, estilista de Women’s Health.

Els normcore més recalcitrants amb els hipsters -la tendència anterior i, per tant, totalment oposada- estan optant per ser radicalment normals, tot recuperant samarretes promocionals de la perruqueria del barri, del Cobi o del viatge de fi de curs que van fer en acabar batxillerat, velles dessuadores desgastades de Fruit of the Loom i els texans que havia fet servir la mare quan eren petits. La imatge final ha de donar una sensació de falta d’intenció, ha de demostrar total desinterès per la moda del moment. En definitiva, és una rebel·lia (com sempre). Els que fa 15 anys van donar a Humana i Càritas bosses plenes de la roba que ja no volien posar-se ni per anar per casa, després d’estirar-se els cabells han anat a comprar a Gap, Uniqlo, C&A, American Apparel, Benetton i COS.

Consum conscient

Amb les normes d’estil norm- core sobre la taula, Vergés assegura que per secundar aquesta nova tendència “no cal vestir-se malament sinó seguir els principis de normalitat, funcionalitat, versatilitat i comoditat”, tant en el dia a dia com en ocasions especials: “Es pot anar elegant amb una camisa blanca, un vestit negre o un vestit jaqueta”, rebla l’estilista. Poques peces ben triades.

“El normcore és un cas d’acció-reacció en una societat que viu pendent de l’aparença. Deriva a deixar de banda aquest consumisme fàcil, a no sentir la necessitat d’adquirir peces noves contínuament per haver d’estar al dia de les tendències”, diu Eugènia Sanllehí, responsable del blog de moda Heels & Cigarettes, que afegeix: “I no per això un ha de deixar de disfrutar de la moda, però es pot adoptar una postura més conscient, invertint en peces atemporals i de qualitat que no acabin apilant-se a l’armari perquè ja no estan de moda ”.

Sanllehí, que va assistir a la passarel·la barcelonina 080 vestida amb un artificiós vestit de Manuel Bolaño i complements igual de vistosos d’Andrés Gallardo, confessa que en el seu dia a dia va vestida amb “bàsics sense gaire parafernàlia perquè probablement estigui més pendent del que hagi de fer que no de ser la Carrie Bradshaw del barri”.

No és la primera vegada en la història de la moda que l’austeritat es posa en boga: “Durant els períodes de les grans guerres es van posar de moda els materials senzills i l’austeritat, per raons òbvies, però van ser moda, amb tota la frivolitat que també comporta”, recorda Josep Casamartina, historiador i crític d’art, a més d’impulsor de la col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau i comissari de l’exposició Barcelona prêt-à-porter. 1958-2008. Mig segle d’indústria i moda, que durant aquest últim any s’ha pogut veure al Palau Robert de Barcelona.

Més endavant, als anys 50 i 60, “els texans i les samarretes es van imposar des dels Estats Units. Era l’inici de la moda de carrer que acabaria incidint i canviant de manera radical l’alta moda. Al tombant dels anys 60 als 70, els moviments contestataris juvenils, el món hippy i el no voler ser convencional van marcar un canvi molt gran en la manera de vestir. És quan mor l’alta costura en el sentit clàssic. El terme alta costura posterior ja va passar a ser una qüestió de màrqueting per vendre altres coses”, diu l’historiador.

Hi ha it girls, gurus de la moda i directores de revistes que passen d’anar a les festes amb l’últim modelet del dissenyador de moda, i el seu vestuari es redueix a un fons d’armari fet de bàsics negres, blancs i texans. Elles també són normcore, malgrat que també siguin còmplices del bombardeig incessant de tendències. Estan capitanejades per Emmanuelle Alt i Capucine Safyurtlu, cúpula directiva de Vogue França. Per contra, la seva homòloga de l’edició japonesa, Anna Dello Russo, detesta el normcore i va sempre feta un arbre de Nadal. “Res triomfa com l’excés”, deia en un anunci per a H&M.

“Des de fa anys la moda el que necessita per cridar l’atenció és la provocació, sorprendre al preu que sigui. El luxe anodí és provocador, ni que sigui per pur avorriment, fins i tot per cinisme”, analitza Casamartina. I precisament així és la nova col·lecció de Moschino (la primera dissenyada per Jeremy Scott), que es fa seu el símbol i l’estètica de la cadena McDonald’s per fer roba i complements amb quatre xifres a l’etiqueta. Chanel també va fer una posada en escena molt irònica en l’última col·lecció que va presentar a París: les models passejaven per un supermercat, empenyent carrets d’anar a comprar i omplint-los de productes alimentaris marcats amb el seu logo. Són referències iròniques a una de les necessitats bàsiques de l’ésser humà, alimentar-se, i encara més iròniques si tenim en compte que les models que desfilen com si compressin al súper o fossin caixeres del McDonald’s hi tenen vetada l’entrada si volen mantenir la feina.

Aquesta befa del que és més quotidià no està renyida amb el fet que també Chanel, i altres com Dior, hagin fet la seva proposta de complements normcore (motxilles, vambes...) per a les butxaques prominents aquesta temporada. El problema és que un estil de vida que ha nascut per desmarcar-se de la moda es converteixi en la moda, perquè perd el seu sentit original, i això és el que ja està passant: segons un estudi de Silvia Bellezza, de la Harvard Business School, les dependentes de les botigues més exclusives de Milà creuen que els clients vestits amb roba esportiva tenen “la confiança suficient” per no haver-se d’arreglar més, i saben que aquests consumidors poden tenir “igual o més” poder adquisitiu que els que volen aparentar.

Ja no volem ser únics: quin és l’origen del concepte ‘normcore’?

El terme normcore és un acrònim format per les paraules normal i hardcore, i van encunyar-lo fa només mig any els membres de K-Hole, un grup d’observadors socials que es dediquen a preveure i detectar noves tendències. Els investigadors creuen que aquest intent generalitzat per semblar d’allò més normals indica que la societat està madurant. “Així com els adolescents volen ser especials, els adults volen ser lliures”, per tant, el normcore és el mirall d’aquest esperit lliure que no vol ser observat com algú especial o excepcional perquè el que vol és, simplement, no ser observat.

Aparentment, camuflar la nostra imatge enmig de la massa informe dels milers de milions d’individus que ens envolten és una reacció a la cultura individualista que s’ha anat forjant amb la política dels fills únics, els selfies a les xarxes socials, la competitivitat, la cultura del like i la superexposició de la nostra vida privada per internet. Ens hem cregut famosos i ara volem tornar a ser un més.

stats