Jordi Basté: "M'he marcat com a norma no dinar amb polítics"

¿Començar la temporada com a líder aporta tranquil·litat o pressió?

Ni tranquil·litat ni pressió: alegria. Perquè algun dia ja no passarà i algun dia no passava. Fem un producte i és el que volem fer. ¿Que la gent ens escolta? Perfecte. ¿Les coses van bé? Celebrem-ho. I quan les coses deixin d'anar bé, doncs no ho celebrarem, o ho celebrarem menys.

Tens signat només un any més. I en alguna declaració teva has deixat entreveure un cert cansament.

A poc a poc: sóc molt guardiolista, i mira que ell ara n'ha firmat més. El meu horitzó sempre és un any. I llevar-se a un quart de cinc és una tortura.

Un no s'hi acostuma?

No t'hi acostumes mai, a aquest horari. Quan sona el despertador és terrible. Són deu segons: els que passen des que poses el peu a terra fins que entres a la dutxa, però aquests deu segons maleeixes la vida. I aleshores, a les quatre i deu poses la ràdio i engegues la dutxa, i tot d'una és meravellós o comença a ser-ho.

Com planteges la temporada, en un any tan significatiu com el 2014?

Serà fascinant, perquè ens han deixat entreveure que se sortirà de la crisi i també, esclar, per la data del 2014. El primer EGM de l'any passat va ser el rècord de la ràdio a Catalunya, coincidint amb l'Onze de Setembre. Mai en la història de la ràdio s'havia escoltat tant un programa. A la gent això li interessa i aquesta temporada han de passar moltes coses.

RAC1 es percep com a desacomplexadament sobiranista, tot i ser en un grup on el mascaró de proa, La Vanguardia , té una posició més tèbia sobre l'assumpte. ¿Reps moltes pressions internes?

No, de debò. I diràs: "No ho diries, si fos el cas". Però és que no rebo pressions per pensar el que penso. Puc canviar-me la camisa o els pantalons, però les meves idees són les que són. Ningú pot canviar aquest pensament i ningú s'atreveix a intentar-ho. I el grup on treballo té coses molt bones. Com per exemple que m'han deixat fer això, i una ràdio que fa el que fa.

Perquè funciona.

Esclar. És llei de mercat. El dia que no funcioni, ja veurem què passa.

Giro la pregunta. Veient l'èxit de RAC1, que demostra un desplaçament de la centralitat política, ¿ La Vanguardia no s'hauria de moure en conseqüència?

Però això pregunta-l'hi al director de La Vanguardia , que jo prou feina tinc a fer sis hores de ràdio al matí. Ara fa uns anys el Grupo Godó era un diari que es deia La Vanguardia i un que es deia El Mundo Deportivo , i ara és una ràdio en català, una tele en català i un diari en català. Tinguem-ho en compte, també.

I pressions polítiques? No em creuré que tampoc en reps.

Mira: per als polítics sóc un marcià. Molts em veuen com un paio que ve d'esports i pensen "Aquest no en té ni idea, que no està immers en el món de la política". Jo m'he marcat com a norma no dinar amb polítics. Dic el que penso, equivocadament o no, però no em preocupa com s'ho prenguin. Esclar que he tingut trucades. Qui les negui és que menteix. Però si algú em diu que alguna cosa no li ha agradat, doncs és el seu problema: tindrà dues feines.

¿Has canviat algun plantejament del programa des que saps que tindràs Mònica Terribas com a rival?

[Riu.] Gens, de debò. Seria injust per a mi, per a la Mònica, per a Catalunya Ràdio i per a RAC1. Aquest any és de molta continuïtat, perquè el programa ens ha anat molt bé. Som guardiolistes, insisteixo, juguem com juguem, no pas com juga el contrari.

¿Catalunya Ràdio competeix en igualtat de condicions?

No. Però això ho dic des del primer dia. Això passa amb l'empresa pública i la privada, aquí a Catalunya. Diran que si les subvencions... Doncs algun dia estaria bé que surtin totes, també en l'àmbit espanyol. Dit això, jo estic a favor d'una ràdio pública potent. Si l'empresa pública pot fitxar la Mònica, endavant.

¿Catalunya Ràdio hauria de renunciar a la publicitat?

És una gran pregunta: a determinat tipus de publicitat, sí. Però no vull entrar més en aquest debat. Si mai hi mano, aleshores t'ho contestaré des d'allà. Entre altres coses perquè sempre dic que sota la samarreta de RAC1 hi porto la de Catalunya Ràdio, perquè al capdavall hi he treballat més anys i hi tinc tants amics com a RAC1.

Et va marxar Francisco Marhuenda, emprenyat, a mitja temporada. Hi has tornat a parlar?

Sí. Veurem què passa. Estic a l'expectativa. Molts tertulians s'adonen que s'han convertit en una mena de gènere, i això per a ells és boníssim, perquè els criden de tot arreu, però per als programes, per a la mercaderia, no ho és.

Ets optimista amb el procés?

Tothom té molta pressa. I hem de tenir clar que, surti el que surti, no tornarem a votar en tres mesos. I jo no vull viure cinquanta anys així, com els últims. No vull viure amb depressió. Prefereixo més un procés didàctic. Ha de sortir més gent a explicar-nos què passarà si guanya el sí. Ara, en un estat democràtic el que és indiscutible és que la gent ha de poder votar. Ni Constitucions ni res: això ha d'anar a l'urna.

Vas marxar de Twitter i n'has tornat, però amb molta moderació.

Twitter em sembla una eina digna d'estudi. Ens crea moltes autoestimes però també molts rebuigs. Seria aconsellable canviar d'amics cada tres mesos. Busquem els amics i els enemics, però deixem de banda els del mig.