Misc 20/04/2014

Jaume Roures: “Seguiré mentre pugui fer el que vulgui i el que és necessari”

à.g.
2 min

¿L’any més dur ja ha passat, un cop superat el concurs de creditors?

El concurs era un recurs per defensar-nos de Prisa, que no pagava diners que ens devia. Necessitàvem temps de marge, perquè el jutjat de Madrid anava a favor seu descaradament i ningú ens defensava. A Prisa només nosaltres els hem plantat cara, i sempre ho hem fet sols, cap administració ni partit polític s’hi ha atrevit, ningú vol sortir a la portada d’ El País.

Quin va ser, doncs, el pitjor moment?

Fa tres o quatre anys. Les televisions públiques i les privades es van quedar sense recursos de cop. La nostra morositat va pujar fins al 10%, una barbaritat, perquè els bancs no et deixaven res. Sort en vam tenir de la nostra pota industrial. El ferro encara és important: el satèl·lit, les unitats mòbils... És una part del negoci que, aquí, només hem tocat nosaltres. I forma part de la roda del sector, que ha de seguir girant, hi hagi crisi o no. També ens ha ajudat haver apostat per sortir a fora i explorar nous mercats.

Quan arribarà al sector la recuperació d’aquesta crisi?

Aquí no hi ha perspectiva. Les televisions privades han après que, fent programes amb quatre quartos, poden acaparar igualment el 90% de la publicitat. I les públiques no tenen perspectiva. Si mai torna a recuperar-se el sector, per què haurien de canviar de model?

Amb 64 anys, té ganes de seguir?

Mentre pugui fer el que vulgui, sí. Però és cert que la llibertat, com deia aquell, és el coneixement de la necessitat. Per tant, matiso: seguiré mentre pugui fer el que vulgui i el que és necessari, que és diferent. Perquè tinc, tenim, una responsabilitat, esclar, derivada de pagar les 3.400 nòmines cada mes de les persones que treballen a la casa.

stats