TELEVISIÓ
Misc 28/06/2013

Ferran Monegal: "La televisió és una escala que sempre baixa"

'Telemonegal', l'únic programa televisiu de l'Estat dedicat estrictament a la crítica de televisió, s'acomiada aquest divendres després d'una dècada en antena

Albert Castellví Roca
4 min

L'únic programa televisiu de l'Estat dedicat estrictament a la crítica de televisió s'acomiada avui després d'una dècada en antena. Telemonegal diu adéu a Barcelona Televisió (22.45 h) amb una edició especial en què Ferran Monegal acabarà l'entrevista a Xavier Sardà que es va interrompre sobtadament fa un any.

Per què s'acaba Telemonegal ?

Això va néixer el 2003 per durar tres mesos, i ha durat deu temporades. Ens ha sorprès a tots des del primer moment. Però un dia vam fer una catarsi amb la redacció i vam creure que deu anys era una xifra per aturar-se i pensar què hem de fer, si és que hi ha d'haver una segona etapa.

O sigui que n'hi podria haver més?

El futur no sé quin és. Jo tinc un avantatge enorme: no tinc 18 anys, ni 20, ni 22, i no m'he de preparar un futur en el món de la televisió. No aspiro a presentar un Pasapalabra o un Salvados . Què ens pot deparar el futur? Doncs no ho sé. Veig difícil que aquest programa, de la manera que l'hem fet nosaltres, és a dir, repartint molt bé la llenya, es pugui fer en una plataforma més gran. Però ja ho veurem. Això sí, continuaré amb el meu article a El Periódico i a la ràdio amb Júlia Otero, però sempre fent el mateix! Jo no sóc un tertulià, no sóc un home orquestra: a totes les pistes de circ on vaig sempre toco un solo de saxofon. Parlo de la tele a la tele, a la ràdio i a la premsa.

Per què veu tan complicat canviar de canal?

Telemonegal agrada a l'audiència, però no a les cadenes. Si el poses en una plataforma més gran comencen a sorgir problemes d'una manera brutal, començant per les mateixes estrelletes de la plataforma. Al principi m'escrivien dient: "Això què és? Ens critiquen des de la nostra pròpia professió!" És com si un metge no pogués fer crítica de la seva professió! Això nostre és d'una endogàmia absolutament malaltissa!

I això no el fa sentir incòmode?

Jo no he vingut a aquest món per ser un ésser agradós. Si fos així m'hauria dedicat a altres gèneres, com la necrològica, que és molt agraïda: parles molt bé del difunt i de la família i t'envien un ram de flors de tan bé com l'has deixat. Aquest no és el meu objectiu. Jo entenc el periodisme com una fiblada crítica constant, fins i tot sobre nosaltres mateixos.

Té la sensació d'haver contribuït a millorar la cultura televisiva de la població, després de deu anys?

BTV és una televisió pública, i nosaltres hem intentat fer un servei públic. Emmarcat en una àrea d'entreteniment, però servei públic. Fem veure a la gent que deixa entrar a casa seva, a través de la pantalla, una sèrie de criatures que s'escampen sobre la moqueta, però que si truquessin a la porta no les deixaria entrar mai. Aquesta és una bona definició de teleporqueria que vaig sentir una vegada: deixar entrar per la pantalla gent que no deixaries entrar per la porta. I no em refereixo només als programes del cor, sinó també als informatius: una mateixa notícia, donada per una cadena o per una altra, semblen notícies diferents. Això és el que hem intentat: que la gent tingui eines.

Se sent sol fent aquesta tasca?

Durant deu anys, s'han acostat al programa molts professors, d'escoles i instituts, perquè consideraven que el programa, al mateix temps que entretenia, estava fent una feina didàctica molt interessant. Jo vaig intentar temps enrere que l'assignatura de televisió entrés a l'escola. Vaig reunir-me amb consellers, vaig intentar conscienciar els polítics, però no me'n vaig sortir. La cultura de la televisió, la cultura de l'impacte, ja fa bastants anys que està totalment adherida al cervell de les criatures. Hi ha moltes famílies que utilitzen la televisió com a guarderia per als nens. I aquests nens, acostumats a veure en una pantalla coses que estranyes i sorprenents, quan arriben a l'escola busquen el mateix. Busquen alguna cosa que els atrapi i, esclar, ho troben avorrit, perquè al davant hi tenen professors, no artistes ni saltimbanquis.

¿Ha millorat la qualitat de l'oferta televisiva en aquests deu anys?

No! La televisió és una escala que sempre baixa. Han inventat l'escala unidireccional, sempre va avall, i no ha tocat fons. El concepte d'impacte, d'espectacularització, de xou, em sembla molt bé, però és que ha envaït els informatius, que estan contaminats i exposen les noticíes com si fos un programa de xou, amb allò de les " escalofriantes imágenes ".

¿Creu que algun dia aquesta escala podria començar a pujar?

No. Només queda el reducte de les teles públiques. Encara hi ha una diferència abismal entre una televisió privada i una de pública. El que passa és que estem veient també notícies preocupants relacionades amb el concepte de televisió pública i, a més, en aquests moments és molt fàcil influir en la gent: s'està retallant en sanitat, en pensions, i és molt còmode el discurs de "Per què hem de pagar una tele amb els nostres impostos?". Però és un discurs pervers, perquè les privades van a buscar el negoci per la via que sigui, i la pública és una altra cosa. Jo encara tinc l'esperança que es pugui reconstruir una clara diferència entre la tele pública i la privada.

Les cadenes diuen que fan el que la gent vol veure.

Jo no he vist mai cap manifestació demanant un programa. No! Això és la gran excusa que donen: "Fem la tele que la gent vol". Però no. I tampoc és una excusa el peregrí argument que amb el comandament a distància pots canviar de canal i ets lliure. A cadascun dels botons que vas prement hi ha una sopa semblant. Jo no he traslladat mai la responsabilitat a l'audiència.

Com serà l'últim Telemonegal ?

A la primera part hi haurà tres crítiques de televisió, la Mònica Planas, l'Empar Moliner i la Mariola Cubells, que faran un repàs del que elles consideren que ha estat el més important de la televisió de l'última dècada, per exquisit o per dolent i horripilant. I després hem convidat el personatge que ha aixecat més polseguera d'aquests deu anys, i que a més va deixar l'entrevista penjada, perquè es va aixecar, em va fer un petó a la closca i va marxar. És a dir, el Xavier Sardà. No havia tornat a parlar-hi fins fa dues setmanes, i quan li vaig proposar que tornés em va dir: "De cap manera, ja li vaig dir que tornaria d'aquí nou anys". Però quan li vaig explicar que era per tancar el programa, llavors ho va acceptar. De manera que ja veurem quina me'n farà!

stats