Publicitat
Publicitat

OBITUARI

Adéu al gegant Gandolfini

Un atac de cor s'endú als 51 anys l'actor que va immortalitzar el personatge de Tony Soprano

Va ser un final tan comentat que difícilment pot comptar com a spoiler : Los Soprano s'acabava amb un tall sec a mitja escena que deixava pas a deu ominosos -i inacabables- segons en negre. La vida de l'actor James Gandolfini s'estroncava ahir de matinada amb el mateix tall abrupte després de patir un atac de cor mentre estava de vacances a Itàlia. Tenia 51 anys, un fill adolescent i una nena de vuit mesos.

"Era un home especial, amb gran talent: una persona generosa i carinyosa amb tothom", explicava la cadena HBO, productora de la sèrie que el va catapultar a la fama, en un comunicat. I certament el personatge de Tony Soprano -brutal, violent, aspre- no es pot explicar sense aquella lluïssor d'ulls (uns ulls petits perduts en aquell rostre tan gran) o el somriure una mica infantil que convertien el personatge en summament complex i multidimensional. Hi havia allà dins una bondat que es filtrava en la mirada i que contradeia l'aspecte rude i gegantí.

Los Soprano es va emetre per primer cop entre el 1999 i el 2007 i se la considera com la gran renovadora de les sèries per a adults: la televisió mirava de tu a tu el gran cinema probablement per primer cop. Gandolfini hi interpretava un mafiós sobrepassat per les seves dues famílies , la biològica i la (diguem-ne) laboral. La sèrie contenia escenes de violència insuportable, però també era -alguns defensen que fonamentalment- una comèdia costumista. El 3 de juny els guionistes dels Estats Units la van votar com la millor sèrie mai escrita.

"Crec que molta gent es pot identificar en realitat amb Tony Soprano -explicava Gandolfini en una entrevista al programa Inside the Actors Studio- . És algú que no creu en la religió, no creu en el govern... Només té un codi d'honor i veu que això també s'enfonsa. Està en plena lluita interna". L'intèrpret va recollir molts premis en la pell de Tony Soprano, entre els quals tres Emmy i un Globus d'Or.

Més enllà de Tony Soprano

"M'agrada interpretar personatges com els meus pares. Gent corrent, pencaires. Els advocats o els agents de borsa no m'interessen", explicava. Nascut a Nova Jersey, els seus pares eren d'ascendència italiana i estaven ben orgullosos del seu origen. El nen de la casa -tenia dues germanes més grans- havia d'anar a la universitat. I hi va anar, però el seu camí va fer un gir quan es va deixar convèncer per un amic actor perquè anés a una classe on ensenyaven interpretació amb el mètode Meisner. Va acceptar i va entrar-hi tremolant. I el primer exercici era enfilar una agulla. Va trigar una bona estona. Un cop enfilada, s'hi va passar dos anys, en aquell centre. Més o menys el mateix temps que després va estar gestionant el bar Private Eyes. Gandolfini explicava que aquella experiència va ser important: va passar-se dos anys estudiant la peculiar clientela i memoritzant-ne gestos, i cantarelles. La primera oportunitat seriosa li va arribar a l'obra de Broadway Un tramvia anomenat Desig , al costat de Jessica Lange i Alec Baldwin. Era el 1992. Un any després Tony Scott el reclutava per filmar Amor a boca de canó , en què interpretava un personatge ultraviolent: la seva baralla amb Patricia Arquette va costar cinc dies sencers de rodatge.

Va ser durant i després de Los Soprano que va aconseguir alguns dels seus millors papers, en films com The Mexican , In the loop i L'home que mai va ser allí , dels germans Coen. O més recentment Mata'ls suaument i La nit més fosca . A banda dels seus compromisos personals, lligats a la ciutat de Nova Jersey, va produir dos documentals per a HBO: Alive Day i Wartorn , relacionats tots dos amb els veterans que han sobreviscut una guerra.

(Banda sonora d'aquest obituari: Don't stop believing , de Journey. L'última cançó que va sonar, a mitges, a Los Soprano. )