Una llengua romàntica

No sé per què es commemoren més els aniversaris de la mort dels personatges rellevants que el naixement. Sembla que hauria de ser al revés: celebrar que nasquessin i no que morissin. És ver que en el cas dels medievals i anteriors s’explica perquè sovint s'ignora la data de naixement; no en queda constància perquè molts d'ells, quan ho feren, això de néixer, encara no eren importants. Dic això perquè l'any que ve se celebra l'any Ramon Llull, per a commemorar el setè centenari de la seva mort. No són pocs els qui saben que va escriure en quatre llengües: àrab, llatí, occità i català. Tampoc no són rares les vegades que m'he trobat corregint exàmens de batxillerat o de selectivitat en què qualque alumne s’oblida de l’occità i el substitueix pel castellà. Amb l'òptica d’avui, amb els filtres deformadors que ens han implantat, deu ser fàcil caure en aquest error; de fet, sé d'un polític en exercici que va retreure a un conferenciat que no hagués fet esment de les obres que Llull va escriure en castellà.

¿Quines són les cinc parts del món?, va demanar el mestre a l'alumne. I aquest li va contestar: "Les quatre parts del món són tres: Europa i Àsia".

Tant una cosa com l'altra m'han vengut al cap arran del discurs que la setmana passada va fer J. R. Bauzà. El president afirmava que Llull va emprar tres llengües (ja n'hem perduda una: ¿l'obsessió del TIL-trilingüisme?). I en va esmentar dues: l'àrab i el llatí. A l'altra s'hi degué voler referir com a "llengua romànica"; és a dir, una llengua derivada del llatí. ¿Devia voler dir "occità" i no se'n recordava? ¿Devia suposar que era castellà, però no n'estava segur? ¿O va ser perquè no va saber com denominar la llengua pròpia de les illes que presideix o perquè té al·lèrgia al nom que li pertoca? ¿O perquè no n’hi ha més? Que cadascú triï la resposta que més li plagui.

He escrit que "s'hi degué voler referir", perquè no ho va fer. Segons les notícies que me n'han arribat, i amb la més pura línia de la seva exconsellera Camps, el que realment va dir va ser "llengua romàntica". No és una cosa nova, aquesta mania de caracteritzar llengües amb trets gens ni mica lingüístics. Conten que Carles I va manifestar que ell per a parlar amb Déu usava el castellà, amb les dones l'italià, amb els homes el francès i amb el seu cavall l'alemany. Vist així, hem de pensar que va mantenir molt poques converses en castellà (mai no s'ha pogut provar que Déu li contestàs). Un emperador que atribuïa unes funcions particulars a unes llengües a partir de com li sonaven. I ara un president que atribueix la qualitat de "romàntica" a una altra, ¿qui sap a partir de quins fonaments?

Mentre, d'una banda, el partit que governa pretén demostrar, desfigurant-ne l'obra i empetitint-lo, que honora l'il·lustre mallorquí, artífex del català literari del seu temps (l''stàndard' d'aleshores), de l'altra continua impulsant mesures, amb obsessió malaltissa, contra el català d’avui. Contra la llengua pròpia del país que presideix. Els informes que els darrers anys ha elaborat la xarxa CRUSCAT –per encàrrec d’Òmnium Cultural i de la Plataforma per la Llengua– sobre la situació de la llengua catalana (dimecres passat vàrem presentar el del 2013, que és accessible per Internet) permeten veure la coherència de les mesures que aplica el govern del PP per a anar arraconant progressivament l'ús de la nostra llengua i per a convertir-la en residual des del punt de vista funcional. Però també s’hi poden trobar dades de la capacitat que té la comunitat lingüística catalana per a captar nous parlants o del pes relatiu en el conjunt de les llengües del món. Una comunitat lingüística que aquests informes analitzen en tot el seu abast territorial i que es mostra complexa, amb importants desequilibris; des d’uns indrets en què el procés de recuperació sembla evident, fins a uns altres en què el trencament de la transmissió intergeneracional situen la llengua en un estadi altament preocupant. La fragmentació administrativa explica bona part d’aquests desequilibris sobre la vitalitat de la llengua. Com també explica els problemes onomàstics que encara, contra qualsevol lògica i sensatesa, persisteixen i s’alimenten.

"Jo t'estim, jo t'estimo. I jo t'estime", cantava Ovidi Montllor ('Història d'A'), en aquesta llengua innominada pel president. Si tenim tantes de maneres de manifestar el nostre amor amb el verb 'estimar' (i n'Ovidi no les exhauria), potser és ver que el català és "una llengua 'romàntica'" i Bauzà, mirau per on, té raó i hauríem de dir que parlam romàntic. O no.