Publicitat
Publicitat

ELS LLIBRES I LES COSES

Els amics d'un home oblidat: Esteve Albert

Què tenen en comú Manuel Serra i Moret, Josep Carner, Carles Cardó, Fèlix Millet i Maristany, Antoni Comas, Joan Peiró i Pau Casals? La política va travessar les seves vides. En la majoria, també la cultura i l'exili. Aquests tres elements són igualment presents en la vida d'un home menys conegut que tots ells i molt apreciat també per tots ells: Esteve Albert (1914-1995). Escriptor i activista cultural i polític -catalanista, obrerista i catòlic-, gràcies a la seva empenta, transversalitat i simpatia va ser el nexe d'unió entre moltes sensibilitats i va desplegar una activitat incansable, a més de deixar una compulsiva obra escrita. Voliana Edicions publica ara, amb pròleg d'Hilari Raguer, La memòria de l'Esteve Albert , un recull de textos inèdits seus sobre les personalitats esmentades.

Curiós per naturalesa, en aquests retrats apressats Albert descobreix facetes poc o gens sabudes. Per exemple, de Serra i Moret, un dels socialistes més preparats de la primera fornada, documenta la seva connexió amb mossèn Cinto, amic del seu pare. Verdaguer va anar a acomiadar el jove i orfe Serra i Moret quan aquest el 1901, amb 18 anys, va marxar sol en vaixell a estudiar als Estats Units.

Del poeta Josep Carner en remarca la talla política. "En sap molt, de política. És tan bon diplomàtic com excel·lent poeta", li va dir d'ell Pompeu Fabra. Retrata un canonge Carles Cardó intransigent a l'hora de rebaixar el to del seu assaig Histoire spirituelle des Espagnes perquè es pogués publicar a l'Espanya franquista. De Millet i Maristany -el pare de l'actual i nefast Millet-, ressenya el seu optimisme ingenu consistent a pensar que el dictador acabaria deixant-li que fes un diari en català. Sobre Comas, rememora una entrevista que tots dos -entre d'altres- van mantenir cap al final de la dictadura amb el príncep Joan Carles: li van parlar en català i li van expressar el seu "nacionalisme confederal". Albert no oculta la seva admiració pel Peiró anarquista, de qui explica que al final de la guerra va passar la frontera a peu amb Joan Cornudella, d'Estat Català i futur diputat del PSC. I encara menys la que sentia per Pau Casals, sobre el qual conta detalls de la seva relació amb Marta Istomin: "Sóc feliç, Albert. Mai havia assolit aquesta placidesa interior".

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF