Misc 29/06/2013

"Tots tenim una part d'impostors"

Jordi Nopca
3 min

Com ha influït en la teva decisió d'escriure haver tingut un pare professor i una mare llibretera?

Vaig entrar en contacte amb els llibres molt aviat: de seguida van ser importants per a mi. Els pares em van ajudar a acostar-m'hi, sens dubte. Vaig començar a escriure després de llegir molt, i amb l'aspiració de fer el que m'agradava trobar als llibres.

¿De quina manera han canviat els teus gustos, al llarg dels últims anys?

Quan tenia 20 anys vaig passar per una època de retrobar-me amb els llibres que havia llegit a l'escola: Albert Camus, Jean-Paul Sartre... I ara torno a llegir Roald Dahl. Em fascina la qualitat de la seva prosa i de quina manera és capaç de seduir, al mateix temps, joves i adults. Tinc molta tendència a tornar a les primeres lectures. Paral·lelament, també llegeixo novetats.

La veritat sobre el cas Harry Quebert és una novel·la sobre dos escriptors. Un, Marcus Goldman, encara no ha fet 30 anys i ja ha triomfat mundialment amb el debut, publicat el 2008. El segon, Harry Quebert -el seu mestre -, va tenir un gran èxit el 1975, una novel·la en què explica la història d'amor amb una adolescent... Tu acabes de fer 28 anys, però ja és la segona novel·la que publiques.

I entre la primera, Els últims dies dels nostres pares -publicada el 2010-, i aquesta -que en francès va sortir el 2012-, en vaig escriure quatre més. En aquests últims anys la meva evolució en l'escriptura ha estat molt important. Dels 20 als 30 anys és l'última etapa de la vida en què no deixes de fer canvis immensos: tot s'accelera, tot va molt de pressa. La veritat sobre el cas Harry Quebert és el meu llibre més madur i adult, perquè de moment és l'últim que he escrit.

El motor d'acció és la descoberta del cadàver d'una noia de 15 anys al jardí de Quebert. L'acusen d'un assassinat comès el 1975. El Marcus està convençut de la innocència del Harry.

Tots dos tenen problemes grossos. Busquen la glòria i els diners, en comptes de l'amor o la felicitat. És fàcil saber si som rics o pobres, però no si som bons o dolents. La novel·la es pregunta per la foscor de l'ésser humà, per la possibilitat de perdre's, per les motivacions que ens porten a actuar d'una manera o d'una altra.

I per què ens amaguem.

Exactament. Dels altres, i de nosaltres. Tots tenim una part d'impostors.

Un any després de l'èxit de la novel·la, sembla impossible que tinguessis tants problemes per publicar les novel·les precedents.

Ara ho veig clar: eren llibres dolents! L'únic moment en què em podia sentir fracassat era quan un editor em deia que no volia publicar-me. Durant el procés d'escriptura no: és evident que tot el que vaig fer fins La veritat sobre el cas... em va ajudar. Cada projecte acabat m'era un èxit, perquè havia superat una etapa. Que els editors no volguessin publicar les novel·les podia decebre'm, d'una banda; però de l'altra, no em feia deixar d'escriure.

L'editor d'Âge d'Homme, Vladímir Dimitríevitx, va confiar en la història del Marcus i el Harry. Malauradament va morir en accident de cotxe i ha estat un segon editor, el d'Éditions de Fallois, Bernard de Fallois, qui ha acabat defensant el llibre. Quina relació hi té?

Li dec molt, al Bernard. La relació de la novel·la entre mestre i deixeble és una mica com la que jo he pogut tenir amb ell: té 87 anys! Els nostres vincles són més forts que els habituals entre un autor i el seu editor.

Com ha ajudat la novel·la el fet de publicar-la en una editorial petita i independent?

Ningú altre hauria pogut fer tant pel llibre com el Bernard. Les estructures més grans tenen tants departaments -són màquines pesants- que no haurien pogut dedicar-hi tants esforços.

L'editorial on publica el Marcus és del model pesant , amb secretàries, editors, caps de premsa. Tots al voltant de l'escriptor, brunzint com abelles. És un món descrit amb força ironia.

Hi estic totalment d'acord. El que jo volia era aconseguir un fresc divertit, en què il·luminés alguns aspectes que poden passar desapercebuts si no t'hi fixes. En alguns punts de la novel·la, aquesta vena una mica paròdica va reapareixent.

La major part del llibre passa en un petit poble de Nou Hampshire, Aurora. Vas decidir ambientar-la allà perquè hi estaves familiaritzat.

Sí. He passat estius a Maine, i també conec bé Nou Hampshire. Quan vaig posar-me a escriure hi acabava de passar una temporada. El grau de familiarització era prou alt per parlar-ne com si m'hagués decidit per un escenari suís. Alhora, hi havia la distància...

Tant el Harry com el Marcus estan obsessionats per l'èxit. Representen dues maneres diferents de triomfar: la primera és la del prestigi, la segona la de la rapidesa.

Hi ha una diferència generacional molt gran entre ells dos. Els nostres pares tenien molta més esperança, i els seus somnis eren possibles. Ara és diferent: s'ha d'anar molt de pressa, no es pot esperar res.

stats