Publicitat
Publicitat

Símbol i símptoma

La vella dicotomia sobre poetes de l'experiència i poetes de la revelació, amb tots els matisos que vulgueu, continua sent vàlida, com a mínim a efectes propedèutics. Roger Costa-Pau se situa en el segon grup, i mostra, amb honestedat ben pura, que té l'instrument afinat, en la seva tessitura intransferible. La llengua, a diferència de l'instrumentari musical, no pot fixar una freqüència absoluta. El temprament poètic és imparell, perquè l'empremta sonora i lingüística de cada ésser humà és única, i només transferible mitjançant aquesta destil·lació que anomenem poesia i que alguns subjectes es veuen empesos a assajar, amb resultats sempre diversos, i fins i tot oposats. Costa-Pau sembla artigar els camps de la veu, de la seva, amb un hàlit de natura obert a perpètua creació. Com si l'acompanyéssim en la lectura en el seu "anar-dient" l'escriptura. Es val, per aconseguir-ho, d'un estoig de mots tresorejats, no pas retallats, sinó pervinguts com per fonda necessitat a ocupar el seu espai a la pàgina.

Hi ha un esforç tan ben dissimulat que sembla que el discurs de l'autor flueixi sol, com si no hi hagués hagut tall de cisalla ni cop de mall. I la puresa límpida dels mots anul·la qualsevol vestigi de terbolesa. Talment aquell procés alquímic mitjançant el qual s'arriba a la pedra filosofal, quan s'assoleix el coneixement de si mateix. És en aquest sentit que l'aventura poètica de la revelació esdevé un mitjà poderós d'autoconeixement. En la primera secció, Si dic , ja hi és tot, però a la segona secció, Pell d'aram , es produeix la recerca més fèrtil; l'epígraf vinyolià ens indica el camí: retornar a les deus, no esborrar les paraules antigues. Perquè, ben mirat, què són els mots d'abans, sinó símbol d'una vida ja viscuda, registre analògic d'un temps que ha passat, que és passat. O bé símptoma, signe que ens permet desembullar molts nusos, amb la perspectiva del temps, d'allò que fórem. Perquè el llenguatge, sotmès a aquesta mena d'ascesi, sempre és mirall d'un jo. Potser fixat, potser volàtil, però recognoscible per a aquell que sigui un bon lector. I la tercera secció del llibre, D'aquí ens ve , marca l'espai. L'aquí, i un verb en futur d'indicatiu.