Publicitat
Publicitat

L'ESCUMA DE LES LLETRES

Sharpe, icona de l'empenta editorial catalana dels 80

TRADUIR ERA NORMALITZAR

La mort de Tom Sharpe, la matinada de dijous, ens va posar tristos i melancòlics per moltes raons. Aquest no és un espai d'hagiografia funerària. Per tant, no farem un repàs de la figura de Sharpe, humana i artística. Sí, però, que és interessant de recordar la importància d'aquest autor a casa nostra, en la nostra llengua. El mèrit de la introducció de Sharpe a Espanya va ser, com tantes altres vegades en aquells temps, els vuitanta, de l'editorial Anagrama. Però cal recordar que aquí, en llengua catalana, amb penes i treballs, no ens vam quedar enrere. La perspicàcia i l'olfacte de Miquel Alzueta, Àlex Susanna i l'equip de l'editorial Columna d'aleshores van captar el possible èxit comercial d'aquest autor. I, posats a triat, el van triar a ell entre les diverses apostes que van fer en aquell moment. Sharpe, tot i no ser un autor jove, va contribuir a llançar el catàleg més o menys alternatiu de l'editorial Columna, davant de la mare de totes les editorials catalanes del moment, Edicions 62, pendent de qualsevol novetat nacional o internacional; davant del classicisme, per exemple, de les traduccions de l'editorial Proa; davant dels intents innovadors de l'editorial Pòrtic…

HUMOR ANGLÈS I HUMOR CATALÀ

I va ser una bona aposta perquè l'humor de Sharpe era molt proper a l'humor català, sobretot per la seva ironia a l'hora de tractar els clixés de la societat britànica. Sharpe ha estat molt més que el seu famós heroi Wilt. També va dur a casa nostra una altra manera d'explicar el règim segregacionista de Sud-àfrica. En la nostra memòria quedarà sempre el record del comandant Van Heerden, policia racista amb complex d'afrikaner que té un problema cardíac i li trasplanten el cor d'un anglès. I, de sobte, el policia afrikaner es torna el més polit dels british de Sud-àfrica. Això sí, sense deixar de reeducar els negres a base de fer-los descàrregues elèctriques als testicles mentre veien diapositives amb imatges de dones blanques per tal de treure'ls del cap el desig sexual en aquesta direcció.

En aquells vuitanta, la presència de Sharpe en els catàlegs literaris de les editorials en llengua catalana, gràcies a traduccions, entre d'altres, de Màrius Serra, va contribuir a demostrar la nostra ànsia de normalització editorial. Era molt diferent dela de Galícia o el País Basc, on tot just es concebia l'obertura cap a un mercat de traduccions clarament minoritari i, en molts aspectes, folklòric, per a les seves llengües nacionals. Això, amb el temps, es va anar corregint, evidentment, però aquella actitud no tenia res a veure amb l'empenta amb què les editorials catalanes en català es llançaven al mercat internacional a la recerca d'autors contemporanis. I si podien, en compraven els drets. A Tom Sharpe (1928-2013), amic de Catalunya, llafranenc d'adopció, el recordarem com a autor, però també com una de les figures (amb tantes d'altres, esclar, no oblidem l'èxit brutal de Kennedy Toole i La conxorxa dels enzes , de Pòrtic, en traducció de Maria Antònia Oliver) que van contribuir a la normalització de la indústria editorial catalana del postfranquisme.