Publicitat
Publicitat

L'omnipotència lírica de Marin Sorescu

La poesia de Marin Sorescu és una poesia del desbordament, la d'un d'aquests homes que no en tenen prou amb una vida, i saben que no hi ha més multiplicació que la paraula, la ficció de ser altres o ser el mateix, però d'una altra manera. La d'algú que és capaç, com passa en el poema titulat Amics , de començar convidant els amics a suïcidar-se i acabar, després d'un periple per l'infern i el purgatori, suggerint al senyor Déu, per què no, deixar-ho tot a les fosques.

Marin Sorescu, nascut a Bulzesti el 1936 i mort a Bucarest el 1996, és la figura cabdal de la literatura romanesa del segle passat, cosa que potser a més d'un li semblarà que no és gran cosa, i no ho seria, si no fos, també, perquè és un dels grans poetes europeus, a l'altura de qualsevol il·lustre autor publicitat francès o anglès. Probablement Sorescu no és conegut perquè mai no va ser un dissident: a partir dels anys 70, la qualitat literària dels escriptors del bloc soviètic es mesurava pel temps que havien passat en un camp de concentració (construccions que, segons Juan Benet, quedaven més que justificades per la sola existència de subjectes com Aleksandr Soljenitsin), i no per consideracions merament estètiques. Sorescu no només no va ser perseguit, sinó que va participar activament en la vida intel·lectual romanesa com a poeta, pintor, crític, traductor (de Poe i Eliot), dramaturg. Va tenir èxit, va estrenar les seves obres i mai no va ser perseguit, però no trobarem als seus poemes lloances del poder, ni odes a Stalin (com la que va escriure Neruda) o a Ceaucescu. Senzillament perquè la seva poesia no extreu les seves arrels de la resistència política, sinó de la resistència a acceptar les limitacions de la vida, de negar-se a ser només un home podent-ne ser dos, o una petxina, o una muntanya, o l'astre solar, podent esmorzar al matí "una fina llesca fina de vida amb mantega". La seva poesia viu per sobre de les contingències de la vida quotidiana, per sobre dels dies fats que podem omplir amb la nostra imaginació i eixamplant-nos cap a les coses que ens rodegen. Davant la qüestió mai resolta de com va ser la creació, ens proposa la creació vertadera en dos poemes, Shakespeare i Dant . "Shakespeare va crear el món en set dies", comença el primer, i a l'altre Dant és un faraó que crea la piràmide dels nou cercles de pecats, embalsamant el món mortal "per no quedar-se sol també a l'eternitat". Marin Sorescu no creu en el jo, o almenys en un jo únic. Els seus poemes, o faules o paràboles (hi ha qui les comparen amb les de Borges), es desfan dels lligams físics. La seva aspiració és la següent: que "totes les coses" el "coneguin". Abunden els poemes anomenats Visió perquè aquesta és la seva missió: fer uns ulls cada cop més grossos perquè no se li escapi res, per parlar-nos, potser, d'aquest món tan gastat on ja no neixen nens nous.

Il·lusió de canvi

L'any 1981 es va publicar a Visor un llibret de poemes de Sorescu de menys de 80 pàgines traduït pel poeta xilè Omar Lara. El seu Sorescu tenia un aire a Pablo Neruda, però aquesta versió catalana ens farà pensar més en Pere Quart. És un luxe comptar amb aquesta magnífica traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli, que n'han fet també una selecció equilibrada i il·luminadora, llum a la qual s'afegeix la que ens aporta Francesc Parcerisas en un pròleg al qual aquestes ratlles només volen ser una invitació. Sorescu no és un poeta efímer, ni de modes, sinó un amic que sempre fa pensar, fa riure, emociona. "La poesia no canvia res -va dir en una entrevista-, però produeix una il·lusió de canvi, i l'home necessita les il·lusions".