UN CUCUT MORT
A la pel·lícula El tercer home , el seu protagonista diu en un moment donat: "A Suïssa, porten cinc-cents anys d'amor, democràcia i pau. I quin ha estat el resultat? El rellotge de cucut". L'afirmació no és del tot certa: ni porten cinc-cents anys de pau (d'aquí no res en portaran dos-cents, que tampoc no està gens malament) ni han inventat el rellotge de cucut. Literàriament parlant, Suïssa ha tingut sempre un perfil discret. Gairebé és més coneguda pels escriptors que hi han anat a viure o hi han viscut (Patricia Highsmith, Vladimir Nabokov, etc.) que no pas pels que ha produït.
Ara mateix, coincideix en el temps la presència de dos d'aquests autors, radicalment diferents. D'una banda tenim l'encertada recuperació per part de l'editorial Navona d'una de les obres emblemàtiques de Friedrich Dürrenmatt (1921-1990), La promesa , publicada per primera vegada el 1957. En català, va ser un dels números pioners de la col·lecció La Cua de Palla d'Edicions 62. Després també l'ha publicat Viena, força recentment. Narrador, autor de teatre, Dürrenmatt va fer una literatura poc suïssa : distanciat, irònic, sentimental, és el més llatí dels autors germanòfons. A La promesa (duta al cinema dues vegades, la darrera amb el títol d' El jurament , dirigida per Sean Penn, l'any 2001) hi trobem un tractament molt primerenc de la psique d'un comissari de policia. L'escena en què el comissari Mathei comunica als pares l'assassinat de la seva filleta i els promet ("per la seva salvació") que en trobarà l'assassí és de les millors de la història de la novel·la policíaca. Com que és un home que compleix les promeses, aquest fet li condiciona tota la vida. Una novel·la negra que, com totes les grans del gènere, conté en tot just 150 pàgines la majoria de les misèries humanes.
DOS CUCUTS MORTS
Radicalment diferent és el cas de Joël Dicker (Ginebra, 1985). Acaba de publicar La veritat sobre el cas Harry Quebert (La Campana) i ja és un fenomen de vendes. Com Dürrenmatt, tampoc no sembla suís. Almenys amb aquesta novel·la, ambientada i explicada als Estats Units. Un autor nord-americà no l'hauria feta millor. Explica d'una manera molt hàbil la resolució d'un cas de doble assassinat (en principi) esdevingut en un poblet de Nou Hampshire, i té tots els ingredients per enganxar el lector. Hi contribueix la dosificació exacta dels ingredients: el misteri, els girs argumentals, el morbo… S'esmenta la influència de Larsson i Nabokov, entre d'altres. Personalment, penso que una de les més importants, vist l'interès de l'autor pel desenvolupament d'un crim en una d'aquestes microcomunitats nord-americanes, és la de Stephen King. Com King, Dicker, indirectament, ens acaba convencent que l'assassinat, el crim, el mal, ve i es produeix engendrat per l'existència malaltissa, malgrat ells mateixos, dels habitants d'aquests poblets. I que la figura del foraster (en aquest cas un escriptor que hi arriba per escriure), tal com és tractada a La botiga , és imprescindible com a desllorigador de les tensions internes de les frustracions de tota aquesta gent.
