Publicitat
Publicitat

Honraràs el teu pare i la teva mare

Un dels textos més impressionants -subtils i alhora emotius- de la literatura contemporània sobre la relació entre una mare i un fill és el capítol inicial d' Aquí nos vemos , de John Berger. Publicat l'any 2005, mesos abans que l'escriptor celebrés el 80è aniversari, narra el retrobament a Lisboa entre Berger i la seva mare, morta quinze anys enrere. Tots dos passegen per escenaris d'una ciutat on no han viscut junts, però que té un vincle directe amb el passat compartit: els tramvies. "Ja no queden gaires ciutats amb tramvies, oi que no, John?", li pregunta ella abans que l'escriptor faci memòria sobre la infantesa viscuda a Croydon. "Els morts no es queden on han estat enterrats", enuncia la mare en un altre passatge. Acaben d'arribar a les llibreries tres nous exemples que fan evident aquesta migració: els pares i mares de Pere Rovira, Ferdinando Camon i Richard Russo han anat a parar a les pàgines de les seves últimes novetats, ja sigui a través de la ficció o de les memòries.

"Vaig tenir la sort de créixer amb un pare amb qui m'ho passava molt bé -recorda Rovira, que presenta Les guerres del pare (Proa)-. Fa molts anys que la idea d'escriure sobre ell em ballava pel cap. Crec que vaig fer bé d'esperar-me: una novel·la de pares i fills l'has de fer quan ja ets pare, perquè quan només has estat fill hi ha moltes coses que encara no les entens". Rovira ha dedicat els dos últims anys a escriure a jornada completa les gairebé 500 pàgines del llibre, que des d'un primer moment va prendre la forma de novel·la biogràfica. "Encara que estigui narrat en primera persona, volia crear la sensació que és la biografia d'algú i de les seves relacions durant un moment molt concret de les seves vides -admet l'escriptor-. Hi explico el pas de la infantesa a l'adolescència del nen, i el pas de la joventut a la vellesa del pare".

Admiració mútua

Rovira ha publicat set llibres de poemes -l'últim és Contra la mort - des de finals de la dècada dels 70. Fins al 2007 no va donar a conèixer la primera novel·la, L'amor boig (Proa). Si allà explorava les possibilitats de la supervivència de l'amor passional al llarg del temps, l'amor que investiga a Les guerres del pare és el de les relacions familiars. "Per al nen, el pare és un heroi, un personatge magnífic. L'admiració no es dóna només des del fill, sinó que és mútua". Al llibre hi ha des del record positiu de tots els que feien oficis -el pare del protagonista és conegut com el Baster- fins a la recreació de Vila-seca de Solcina, el poble on va créixer l'autor, i les visites estiuenques al Salou d'abans del turisme. "La novel·la passa a finals dels 50. Encara hi havia molt pocs turistes. Hi ha un moment del llibre en què el nen es queda fascinat per la visió d'una noia de 15 o 16 anys en pantalons curts... Ella se l'acaba lligant!", explica. Admet que, en moments com aquest, ha deixat emportar-se per la imaginació. "Eren anys en què, literalment, corríem rere els cotxes dels turistes. Si una cosa puc dir del món on vaig créixer és que no hi havia una gran ambició per fer diners. L'hereu s'enduia les millors terres. Les pitjors eren les de les platges, fins que va arribar el turisme i va fer milionaris els fills que no havien estat beneficiats per les herències".

Igual que el seu personatge, l'escriptor va aprendre a escriure gràcies als fragments d' El Quixot que li dictaven a escola. Bona part de les històries que els personatges s'expliquen també surten del seu propi sarró de records. "Potser els temps apocalíptics ens porten a refrescar la memòria", admet Rovira, que així i tot ha volgut compensar "la nostàlgia amb el record": "La memòria és sorprenent. Tires una canya i comencen a sortir peixos que no t'esperaves. Tot va creixent a base d'estirar el fil. La funció de l'escriptor és posar ordre a tot això". I escriure bé: "És el primer que s'hauria d'intentar. Per a mi, escriure bé vol dir escriure clarament. «En comptes d'apuntar, disparar», com deia Stendhal".

Pietat i solidaritat camperola

Amb Un altar per la mare (Minúscula), Ferdinando Camon va tancar la trilogia sobre la crisi i la mort del món camperol escrita durant la dècada dels 70. " Il quinto stato és la geografia de la civilització camperola, La vita eterna , la història, i Un altar per la mare , un himne", recorda l'autor, que en aquest últim llibre explica la desaparició d'algú que creia que sempre hi seria, la mare, i de qui no conserva ni una sola fotografia que li fos fidel. "Quan escrivia Un altar... tenia molts dubtes, i fins i tot em sentia desesperat. Tenia por que no se m'entengués. La literatura italiana estava plena de llibres sobre el món fabril i el dels operaris, i ningú s'ocupava dels camperols. La cultura italiana era marxista, materialista i atea: estava convençuda que la mort és el final de tot -diu Camon, que construeix un altar escrit per la seva mare i, al mateix temps, per la manera de viure que va conèixer en primera persona-. La civilització camperola és fideista, conservadora, lligada a la terra, als animals i als rituals religiosos, a valors humans com la pietat i la solidaritat. Tot això s'ha perdut amb l'entrada al món de les màquines, de la burgesia, del consum i de l'espectacle. L'enriquiment ha fet que tota una civilització morís. Amb la seva desaparició també s'ha extingit un tipus de família, d'home, de Déu, de llengua, i una idea de la mort i del més enllà". La voluntat de reivindicar aquest món extingit ha donat una peça literària magnificent i alhora fràgil: les figures "mínimes, insignificants i que queden fora de la història" protagonitzen un dels llibres més arriscats de l'autor. Jugant-se-la ha aconseguit que fos traduït a 22 llengües.

Lligat per sempre a la mare

A Sobre mi madre (Alfaguara), Richard Russo dedica tot un llibre a il·luminar els lligams i discrepàncies que l'uneixen a la seva mare, Jean. Separada del marit des de molt jove, i decidida a criar el petit Rick amb els avis, la Jean és un personatge poderós, contradictori i maniàtic. La tristesa progressiva que impregna les pàgines del llibre té com a metàfora d'una gran efectivitat un somni de Russo mesos després de perdre-la. Tots dos avancen per carrers a les fosques, i quan ella ja no pot caminar més l'escriptor se la carrega a l'esquena. Sap que no han d'arribar enlloc, sinó continuar junts per sempre, avançant quasi a les palpentes.