OPINIÓ
Portada 24/01/2015

El poder de l’erotisme

3 min

Rebo per WhatsApp una fotografia d’una platja de l’illa de Cap Verd, els cans estan a lloure entre les barques. Surto a caminar pel passeig Marítim de Palma, els cans estan fermats, fet que no evita que no hi hagi algunes merdes pel terra. Llegeixo que el Consell d'Estat es burla de la DGT i del seu límit de velocitat per als vianants. La notícia està il·lustrada amb una instantània d’Aznar, quan era president, fent fúting amb dues mascotes canines –si no és aquesta l’ocasió per utilitzar tal cursileria, no sé quan ha d’ésser– que sense fermar corren al seu costat. Els cans neoliberals van fora corda! Camino, em trobo amb un empresari hoteler, diu que ha estat el millor any de la seva història empresarial. “És una llàstima que l'economia de baix no vagi bé”, es lamenta. Li recordo que els salaris són molt minsos. “Sí, efectivament, però val més un mal sou que no estar a l’atur”, respon. Definitivament, Keynes és història i els gossos van a lloure a Cap Verd.

Com cada any, vaig a cercar espinagades a l’Esportiu, a sa Pobla, d’anguiles i de llom i col, una i una; me les parteixo amb na Peixeta, meitat i meitat. A mi m’agrada la d’anguila. Vives, si les vols agafar, llisquen, les anguiles, amb les mans et deixen un tel viscós, diria fins i tot sensual; l’animaló posseeix l’instint d’escapar-se; tanmateix, amb pèsols verds i espinacs, acabarà essent part d’una coca tapada. L’espinagada de llom és simplement un succedani per a aquells que no volen tastar l’anguila. L’erotisme de la bestiola no està a l’abast de tothom. Si hagués de posar-li música, seria d’Astor Piazziolla: surt del fang, com el tango, i entre el canyet de l’aiguamoll fimbra el cos a cops d’espina dorsal igual que la femella a la parella de ball. I si les preocupacions fan que t’atrapi un cambalache a l’estil “vivimos revolcaos/ en un merengue/ y en un mismo lodo/ todos manoseados”, unes anguiles frites de Los Patos són capaces de tornar-te al regne dels sentits i fer-te recobrar matisos de la vida.

A l'advocació al desconegut del foc de les fogueres hi posa el contrapunt l’anguila, criada en el fang, sinuosa entre les canyes i de viscosa sensualitat i matisos refinats. Antany les festes d’hivern coincidien en el moment del canvi de cicle agrícola, quan els pagesos tenien menys feina al camp. En l’actualitat, en aquesta època de l’any, no hi ha feina perquè depenem d’una activitat estacional. Podríem sumar a “millor que no estar a l’atur” un “encara que siguin només uns mesos”. Així i tot, la gent balla; però no ens confonguem, no balla pel que rep, sinó per no perdre el gust de la llibertat. La màgia del foc i l’eròtica de l’anguila són la cafeïna del moment, el botelló comunitari més enllà del consum comercial de llom i col.

A l'imperi dels sentits se li oposa l’eròtica del poder; no sé com definir-la però serà el contrari de l’altra: la negació de “la negació de la negació”. Aquesta, la negació de la negació (Hegel), és el míssil nuclear dels pobres per rebentar el sistema: negar el propi no, en una situació determinada, actuant en direcció contrària. És el famós “no puc pagar, no vull pagar (perquè és injust)” que va tombar la tot poderosa Margaret Thatcher, o el programa educatiu alternatiu dels ensenyants d’Oxaca, o d’aquí. També és aquella petita cosa que un fa, a simple vista insignificant, que surt de la ruta recomanada. “Som dones i homes, nins i ancians comuns, és a dir, rebels, inconformes, incòmodes, somiadors”, deia el comandant Marcos per explicar la familiaritat de la revolta. Per això, per ventura, l’eròtica del poder és aquella que no et permet somiar.

Parlem de l’eròtica que vesteix corretjam, la dels cans a lloure i la limitació de velocitat per als altres, de la il·lusió de dominar l’espai sideral a través del control de la xarxa, del cinturó de castedat còsmic per preservar la virtut del violador, de la Gaceta de Madrid de coixí per somiar a eternitzar-se, de les despulles de Montesquiu a la fossa comuna de la memòria històrica, dels carteristes de la dignitat rondant la cua de l’atur, de l’or que “rompe recatos/ y ablanda al juez más severo”, dels kalashnikov del petroli o dels diamants de sang, i estarem a un pas de la beatificació de marques de Sade.

Llegeixo els diaris i observo menyspreu –negació malaltissa de l’eros– per la comissió que investiga el cas de l’hospital de Son Espases: efectivament van a lloure… també a Cap Verd.

stats