Misc 21/12/2014

“A mi ningú de l’Església m’ha demanat perdó”

Un excapellà mallorquí estima que, com ell, uns 300 menors van patir abusos

Maria Fuster
4 min

PalmaJaume Santadreu (Manacor, 1938) va ser ordenat sacerdot el 17 de desembre de l’any 1960 i va penjar els hàbits fa quatre anys. Escriptor i alma mater de Can Gazà -un centre autogestionat per exclosos socials a Mallorca-, és homosexual declarat, nacionalista i una de les veus més crítiques amb l’Església catòlica. “Sé cert que a Mallorca va haver-hi més de 300 casos com el meu entre els anys quaranta i seixanta”, explica en relació amb els abusos sexuals que va patir de petit. “Per què ningú n’ha dit res? Et creaven un trauma que feia que la vergonya no la tingués el que la fa sinó el que la rep”. Afirma que són moltes les persones que li han confessat que van viure el mateix que ell: “«A mi també em va passar, però no ho diguis a ningú», em deien”. Per ell, el fet que hagin sortit a la llum els abusos sexuals a menors, com ara els de la Diòcesi de Granada, és un símptoma de la situació límit a la qual ha arribat l’Església. “Ja és una qüestió de vida o mort. O s’arregla o ja es pot retirar”, diu.

Quan només tenia 11 anys va ser obligat a callar sota pena d’excomunió. Així, el que va patir Jaume Santandreu a mans d’un frare de La Salle de Manacor va quedar amagat. Per aconseguir el seu silenci, que va trencar quan tenia 50 anys, a més de la por a l’infern van fer servir la culpabilitat, un sentiment que van gravar amb foc a la seva ànima. “En tota la teva vida no podràs pagar el mal que has fet a l’Església”, assegura que li va dir el llavors rector del seminari i després bisbe de Menorca, Miquel Moncadas, que va ser la persona que el va obligar a denunciar.

Els records de la confessió, l’angoixa i el pànic que feia que tot el seu cos tremolés com una fulla quan jurava damunt les Sagrades Escriptures, l’han acompanyat i l’acompanyen cada dia. Quan tornen les imatges a la seva ment no pot reprimir les llàgrimes i atura uns segons. De les agressions viscudes per aquest excapellà, la dels representants de la Santa Seu ha estat la més violenta. “El trauma, me’l crearen ells”, afirma, tot i que no deixa de denunciar l’abús que va perpetrar el seu mestre. “Al llarg de tres anys vaig ser un dels predilectes a l’harem dels seus alumnes abusats”, assenyala quan parla del que fins fa poc havia anomenat sota el pseudònim de pare Anselm i a qui ara posa nom i llinatges: “Era el pare Pep Servera. Tot aquest temps no he dit el seu nom per si algun familiar seu venia a parlar amb mi, com podria ser el seu nebot, que és un alt càrrec de la cúria de Mallorca, però com que ningú no m’ha dit res, ja tot se m’enfot”.

Revenja per un llibre

El secret va ser desvelat amb la publicació del llibre Encís de minyonia, en què explica les agressions i els abusos. Des que Santandreu el va publicar l’any 1996, les reaccions que ha obtingut per part dels responsables eclesiàstics han anat del menyspreu a la venjança. “Ningú de l’Església no m’ha demanat perdó ni m’han dit mai: «Em sap greu»”, afirma. Ni una paraula, ni un gest compassiu. El col·legi de La Salle el va esborrar de la llista dels antics alumnes. “El bisbe Teodor Úbeda va dir que abans deixaria de ser bisbe que donar-me cap càrrec”, recorda. Tampoc va donar resultat la intercessió del jesuïta Nicolau Pons, que va donar un exemplar del llibre a monsenyor Ladària, que aleshores era secretari del futur papa Benet XVI.

Durant tots aquests anys, Santandreu ha reclamat els documents que acrediten tot el procés al qual va ser exposat quan tenia 11 anys. “Necessito veure l’acta de les declaracions que em va fer firmar el vicari general quan em violaren la consciència”, assenyala. “Aquells papers són meus, és la meva vida”, afegeix.

L’arxiver diocesà li va dir que els seus papers s’havien cremat, però ell no s’ho creu. “L’únic que crema l’Església són els condemnats per la Inquisició”, apunta amb convicció. A més, comenta que ha d’haver-hi documents de la investigació, cartes amb l’ordre de La Salle i constància del ràpid trasllat que es va fer de l’abusador, que va ser deportat a Cambrils, segons recorda. El degoteig de negatives i de portes tancades i la falta d’atenció i d’escolta van ser un dels arguments fonamentals perquè Santandreu pengés els hàbits ja fa quatre anys. “La darrera reunió, la vaig tenir amb el bisbe Jesús Murgui. Jo vaig demanar els meus papers. Però res. Murgui em va dir: «Ja en parlarem, ja et diré coses»”. Encara espera.

Santandreu creu que l’Església hauria de treure el celibat

“Ara hi ha un bon diagnòstic, però no es fa res per a la prevenció. El que hauria de fer l’Església catòlica és treure el celibat”. Així de contundent i de directe és Jaume Santandreu. L’excapellà creu que el tema de l’afectivitat castrada i les mancances afectives dels sacerdots als quals s’imposa ser celibataris podria ser el desencadenant d’aquest tipus d’agressions. Però es lamenta que aquest plantejament ha quedat totalment en l’oblit dins del discurs oficial, que fa pocs anys que ha s’ha estrenat en el tema de la disculpa a les víctimes. “L’Església diu que «tolerància zero amb els abusos a menors», però no en vol ni parlar, del tema del celibat”, comenta, i assenyala que a les altres corrents del cristianisme no hi ha tants casos d’abusos a menors com a la catòlica.

stats