ALTO EL FOC A GAZA
Misc 28/08/2014

La treva afebleix Netanyahu i reforça Hamàs

El primer ministre rep nombroses crítiques per haver negociat d’esquena al govern

E. García Gascón / Ara
3 min
SENSE BOMBES  Simpatitzants de Hamàs celebren com una victòria la pau a Gaza.

Jerusalem / BarcelonaL’acord del Caire entre Hamàs i Israel ha posat punt final a 50 dies de guerra a Gaza, amb 2.140 víctimes mortals palestines i una setantena d’israelianes. S’obre, doncs, la batalla dialèctica per treure’n rèdit polític. Hamàs ho té clar i sosté que han sigut els més de 4.000 projectils que les milícies palestines han disparat contra Israel els que han fet doblegar l’exèrcit hebreu i, a més, alleujaran el bloqueig a la franja, un populós territori -1,8 milions d’habitants- que viu escanyat des de fa set anys. La lectura israeliana és, per descomptat, una altra, i apunta que la seva ofensiva militar ha portat “la calma”, informa l’agència Efe. Ahir Netanyahu va qualificar l’operació d’“èxit polític i bastonada militar” i va treure pit assenyalant la destrucció dels túnels de Hamàs, per fer ràtzies ofensives a Israel, sense haver cedit a les seves exigències de, per exemple, obrir port i aeroport a la franja. El primer ministre va obviar que sí que ha acceptat suavitzar el bloqueig a poc a poc.

Molts palestins creuen que Israel només entén el llenguatge de la força. En posen com a exemple el president Mahmud Abbas, que viu a la Muqataa de Ramal·lah, a dues hores de carretera de la ciutat de Gaza. Asseguren que en deu anys al poder s’ha limitat a acatar el que li han demanat els Estats Units i Israel i a acceptar els fons econòmics occidentals sense intentar aturar l’expansió de les colònies jueves, sense precedents a Cisjordània.

Silencis palestins

Quan a les 7 del vespre de dimarts va anunciar l’inici de la treva, Abbas va guanyar-se els titulars periodístics, tot i que la seva imatge a Cisjordània està sota mínims. Un reportatge difós per la televisió israeliana fa uns dies mostrava un periodista intentant entrevistar palestins cisjordans sobre què passava a Gaza. La por va fer que preferissin guardar silenci.

Encara és massa aviat per parlar de qui sabrà aprofitar millor la pau i, fins i tot, si serà prou duradora per iniciar converses polítiques de més alt nivell. Però els analistes apunten que la guerra ha pogut donar aire a Hamàs, que fins ara tenia uns nivells d’acceptació també sota mínims.

En canvi, el primer ministre Benjamin Netanyahu en surt tocat. L’influent diari Haaretz resumia el sentir general amb un “Hamàs 1 - Israel 0”. Les crítiques a l’estratègia seguida pel govern hebreu són compartides per un gran ventall polític i social que qüestiona si Israel és més segur després de la guerra, i si ha valgut la pena una ofensiva tan crua per acabar negociant amb els islamistes. Però les pitjors crítiques a Netanyahu arriben des de la ultradreta. Fins a l’acord d’alto el foc permanent, el missatge governamental era que “Israel no negociarà sota el foc”, i s’incidia especialment a equiparar Hamàs amb l’Estat Islàmic. Però finalment Netanyahu ha negociat sota els coets dels islamistes palestins, malgrat la pressió de la ultradreta israeliana i les enquestes que apuntaven que un ampli percentatge de la població advocava per esclafar les milícies.

La treva no ha sigut ben rebuda en el si del govern israelià. Molts ministres consideren que és escandalós que s’hagi arribat al pacte, que no és admissible que Netanyahu hagi mantingut el govern al marge de la negociació i sobretot que el primer ministre no hagi convocat ni tan sols el gabinet de seguretat per votar els termes de l’acord. Segurament Netanyahu intuïa la negativa.

La veu cantant de l’oposició interna del govern la porten el titular d’Exteriors, Avigdor Lieberman, i el d’Economia, Naftalí Bennett. L’argument cardinal dels ministres que pensen d’aquesta manera és ben senzill: si Netanyahu està comparant Hamàs amb l’Estat Islàmic, i fins i tot està dient, especialment als mitjans de comunicació nord-americans, que són el mateix, per què negocia amb Hamàs?

Netanyahu mai va voler aquesta guerra. És cert que quan estava a l’oposició reclamava una entrada de l’exèrcit a Gaza fins a acabar amb Hamàs, però la realitat actual i la seva posició al capdavant del govern li recomanaven tota la prudència possible, ja que una invasió total de la franja hauria sigut una aventura incerta.

Encara és prematur per saber si les desavinences de les últimes hores acabaran en una crisi de govern. De moment sembla que no, però és evident que en la coalició que Netanyahu va formar l’any passat s’h ha obert una ferida que no se sap si cicatritzarà o si continuarà oberta durant els gairebé tres anys de legislatura que queden. Si és així, l’estabilitat del govern estarà en perill i la mateixa figura política de Netanyahu també.

Les sis dècades d’enfrontaments, amb guerres i intifades incloses, no han servit fins ara per embastar un pla de pau que garanteixi una convivència pacífica amb dos estats i sense l’ocupació israeliana.

stats