CONFLICTE CIVIL
Misc 10/08/2013

Els nens d'Alep tornen a l'escola

Després de dos anys i mig de guerra, els sirians tornen a estudiar a les zones alliberades de la ciutat

Ethel Bonet
3 min

Alep"Els nens havien de tornar a l'escola. Calia treure'ls dels carrers. Havien de recuperar la vida normal ", explica Abu Hussein, de 50 anys, que ha exercit de professor d'anglès durant 30 anys.

La seva escola, al barri de Tariq Bab, és una de les poques que no ha estat destruïda pels bombardejos. A la província d'Alep hi ha un total de 700 centres educatius, la majoria en habitatges privats o mesquites. "Moltes de les escoles obren i al cap de pocs dies tanquen perquè els alumnes no hi van o perquè no poden mantenir-les", lamenta aquest professor.

L'escola de Tariq Bab va obrir al març i des de llavors uns 450 nens i nenes han tornat a les classes. "Per atreure l'atenció vam posar cartells en carrers i mesquites. Al principi, van venir pocs alumnes perquè els seus pares tenien por que l'escola fos bombardejada", continua Abu Hussein. "Els vam convèncer. Els vam dir que som musulmans i el nostre destí està en mans d'Al·là", diu.

El mestre encara rep el sou de funcionari, però és una misèria: "Guanyo 110 euros al mes i he de mantenir deu persones. Els diners s'acaben en una setmana. Com podem viure la resta del mes només Déu ho sap". No obstant això, Abu Hussein és un afortunat, perquè la resta de professors són voluntaris, molts dels quals estudiants de la universitat.

"No volem demanar diners a cap organització internacional perquè, en realitat, no ens donaran cap suport. Vindran a fer-se la fotografia, ens pagaran un mes de sou i després s'oblidaran de nosaltres", denuncia el mestre.

El professor vol que el currículum d'estudis sigui reconegut perquè els alumnes puguin convalidar els seus exàmens. Els nens estan tan acostumats a la guerra que no s'immuten quan senten una explosió. "Distingeixen cadascun dels sons. Si es tracta d'un míssil, d'un morter", detalla Abu Hussein.

Vida normal, durant uns minuts

És l'hora de l'esbarjo i la cridòria dels nens amb prou feines deixa sentir el professor. Durant unes hores, la vida d'aquests menors torna a ser la que era abans que esclatés el conflicte. A l'escola obliden la guerra, el seu sofriment i les dificultats diàries.

"Estic molt contenta de tornar a estudiar", exclama la Mariam, una nena de 13 anys. "De poder jugar amb les meves companyes", diu.

Davant la presència d'una càmera, un grup de nens corre cap a una aula buida i col·loca la bandera revolucionària (de color verd, blanc i negre) perquè la fotografiem.

La majoria dels alumnes són musulmans sunnites i per a ells és normal compaginar els seus estudis a l'escola i després impartir classes d'Alcorà a les mesquites. Això no passava abans de la revolució, quan el règim perseguia les activitats religioses a les mesquites i qualsevol que fos sospitós de formar part de la Germandat Musulmana podia acabar a la presó.

El problema, comenta Abu Hussein, és que molts pares "únicament envien els seus fills a les madrasses (escoles alcoràniques), on reben una educació religiosa i no aprenen cap més assignatura com història, literatura o llengua estrangera".

A les escoles públiques sirianes mai es va impulsar l'ensenyament de llengües estrangeres. "La majoria dels estudiants, fins i tot els universitaris, tenen un nivell molt baix d'idiomes", explica.

És per això que per a aquest mestre ensenyar anglès és el més important de la seva vida. A més d'impartir classes d'aquest idioma estranger en cada un dels cursos, també té una classe destinada a ensenyar anglès als altres professors.

Abu Hussein lamenta que la seva filla gran no pugui seguir estudiant a la universitat perquè ell és opositor al règim del president Baixar al-Assad. "Si tornés a la universitat, segurament la detindrien", adverteix el professor. La seva filla és una de les mestres de l'escola i l'ajuda en les classes d'anglès.

stats