LA LLUITA CONTRA ELS JIHADISTES
Misc 21/08/2014

El règim sirià i l’Estat Islàmic acorralen els rebels a Alep

Un any després de la massacre química de Damasc, el feu de la revolució viu el pitjor moment

Cristina Mas
3 min

BarcelonaLa ciutat d’Alep, al nord de Síria, és un dels últims bastions dels rebels que fa més de tres anys que lluiten contra el règim de Baixar al-Assad. Acorralats i amb poc armament, lluiten en dos fronts: l’exèrcit sirià, que des de fa gairebé un any perpetra una campanya de destrucció sistemàtica amb bombardejos de barrils de dinamita, i l’Estat Islàmic, que en els últims dies protagonitza un ràpid avanç des de l’est.

Una mostra de la força de la milícia jihadista, que ha proclamat un califat medieval entre Síria i l’Iraq, és la seva capacitat per reobrir el front d’Alep mantenint l’ofensiva sobre Bagdad, malgrat els atacs que els Estats Units van iniciar el 8 d’agost. Mentre combaten contra els peixmergues kurds a l’Iraq, els jihadistes han pogut avançar aquests dies sobre diverses poblacions als voltants d’Alep i ara amenacen la petita ciutat de Marea, bressol de la revolució en aquesta regió del nord de Síria. La setmana passada des de les mesquites es cridava a la mobilització general per defensar-se de l’imminent atac dels extremistes, mentre la població acaparava menjar per preparar-se per a un setge. La caiguda d’aquesta població agrícola podria portar Daaish -el sobrenom àrab de l’Estat Islàmic- a controlar tot el nord del país i trencar les poques línies d’avituallament que els queden als rebels a través de Turquia. Si això passa, la resistència d’Alep quedaria ofegada entre les tropes d’Al-Assad, que controlen alguns barris perifèrics al sud, l’oest i l’est, i els jihadistes, al nord. “La situació és crítica: hem de combatre dos enemics alhora”, deia fa uns dies Hossam al-Marai, portaveu de l’Exèrcit Sirià Lliure.

Saïf, que des de fa deu anys treballa en un restaurant de Barcelona, segueix amb angoixa les notícies d’Alep, on viuen els seus pares i la seva germana. Els pares van venir fa dos anys a Barcelona, on van demanar asil, però després d’un any sense rebre resposta van haver de marxar a Turquia per ocupar-se d’una filla. Finalment van decidir tornar a casa. “Ara voldria que vinguessin a Barcelona, però ho veig molt difícil. Viuen en un barri controlat pel règim, però els bombardejos són tan forts que els trenquen els vidres. Els falta aigua, menjar i medicines, i ara també tenen por de la gran quantitat de gossos abandonats que mosseguen la gent”, explica amb un fil de veu. L’avanç de l’Estat Islàmic no és una preocupació menor: “La gent que ha sortit d’allà m’explica que les dones han d’anar vestides de negre de cap a peus i que les noies solteres porten certificats de matrimoni falsos perquè, si no, se les queden els combatents”.

Charles Lister, expert en Síria de Brookings, a Doha, explica que les diferents faccions dels rebels d’Alep s’han vist debilitades: “Els Estats Units han pressionat l’Aràbia Saudita i Qatar per reduir l’ajuda al Front Islàmic, i el Front al-Nusra -la branca siriana d’Al-Qaida que també combat contra els extremistes- s’ha traslladat a Idlib per combatre l’avenç del règim. Ara només queden algunes unitats de l’Exèrcit Sirià Lliure i les restes de la brigada Al-Tawhid, lligada als Germans Musulmans.

Avui fa un any el règim sirià perpetrava una massacre química als barris de la perifèria de Damasc i creuava la línia vermella que havia marcat el president nord-americà, Barack Obama. Un acord d’última hora amb Rússia va portar el compromís de destrucció dels arsenals químics, que dimarts els Estats Units van donar per acabat. Però Washington reconeix que Al-Assad encara manté fàbriques d’armes químiques i hi ha dubtes sobre l’arsenal que va declarar. No hi va haver més conseqüències: els Estats Units no hi van intervenir militarment. Ni Washington ni la Unió Europea van donar als rebels armes per combatre en aquesta guerra desigual que ha causat almenys 170.000 morts documentats per l’Observatori Sirià de Drets Humans. El règim mantenia intacte el suport armat de Rússia i l’Iran.

Sense suport

Així, els grups lligats als objectius de la revolució contra Al-Assad s’han quedat sols. “La majoria de gent a Síria va pensar que Obama i Occident són només xarlatans, mentre que l’Estat Islàmic estava ben proveït des del Golf”, deia fa uns dies David Gardner al Financial Times. I Al-Assad va optar per deixar créixer l’amenaça islamista per aferrar-se al poder: “Les zones controlades per l’Estat Islàmic es van salvar de les bombes del règim, que va usar la seva màquina de matar contra els rebels i va aprofitar-se dels jihadistes per espantar Occident i mantenir la idea que lluitava contra Al-Qaida i no un aixecament popular”. La realitat, avui, sembla una profecia autocomplerta.

stats