Martin Luther King somiava en veu alta el seu ideal d'igualtat i de justícia social. Barack Obama, escollit dues vegades per ocupar la Casa Blanca, ha honrat aquesta setmana el més cèlebre de tots els discursos de l'activista negre: I have a dream . Dos líders afroamericans, dos oradors brillants, dos guanyadors del Nobel de la pau, dos sermons a la mateixa hora i al mateix indret. Tot igual, però no. És una ironia que el president dels EUA enalteixi la figura d'un home que va predicar la no-violència mentre prepara un bombardeig selectiu a Síria. King tenia un somni, Obama té un pla militar i una pila de drones .
El president fa temps que va deixar de somiar. Si de cas, té malsons. L'atac a Síria és, d'alguna manera, el principi del seu crepuscle com a dirigent mundial. Ha madurat i la prova n'és, a més dels cabells blancs i les arrugues, que ha acabat assumint la doctrina del cinisme i la realpolitik . L'agost de l'any passat va anunciar que l'ús d'armes químiques era una línia vermella infranquejable. Ara sabem que allò va ser un excés verbal, que Obama s'havia saltat el guió, que va improvisar i que els assessors el van renyar per haver-se compromès a intervenir en una guerra civil que des del principi s'havia decidit deixar podrir.
Estem davant d'una operació militar, d'un bombardeig, dissenyat per salvar la cara del bombardejat i no per castigar-lo. No és una paradoxa. Quan apliques el cinisme, tot té sentit. Washington necessita complir la seva paraula i escenificar una reprimenda a Al-Assad. L'atac sembla que compta amb el vistiplau (per passiva) de Moscou, i la Casa Blanca s'hauria compromès a no atacar ni la infanteria, ni el palau presidencial, ni els centres de comandament. Perquè no hi hagi dubtes, Washington no ha parat d'insistir que la intenció no és ajudar l'oposició, i encara menys derrocar la dictadura.
En efecte: l'objectiu no ha estat mai canviar el règim. Ni ho ha volgut la Casa Blanca, ni ho ha volgut Israel, tranquil·la amb una Síria que mai li ha causat problemes. Si aquesta guerra civil s'ha perllongat, amb desenes de milers de morts i milions de refugiats, és com a conseqüència d'una estratègia deliberada i destinada a perllongar el conflicte. Ni es vol armar la rebel·lió (i menys ara, que està plena de barbuts pròxims a Al-Qaida) ni es vol destruir l'arsenal del règim. L'objectiu és atrapar l'Iran i Hezbol·lah en un conflicte de desgast que els mantingui ocupats, obligar Teheran a desviar-hi recursos econòmics i fatigar els aiatol·làs just ara que estaven entretinguts a aconseguir l'arma atòmica. Això és el que s'ha fet aquests dos últims anys. Res més que això, una maniobra ajustada a la realpolitik , profundament cínica perquè s'ha cobrat moltes vides.
A l'administració Obama sempre hi ha hagut defensors del realisme, i en el passat van ser contraris a la intervenció al Vietnam i a l'Iraq. No perquè fossin uns peaceniks hippiosos , sinó perquè consideraven i consideren que certs valors, com la democràcia i els drets humans, poden ser incompatibles amb la defensa dels interessos nacionals, sobretot si exigeixen grans despeses i el sacrifici de soldats propis. En el cas de Síria mana el cinisme, però també la lògica: per què aturar una guerra que enfronta alhora tots els teus enemics?
