Publicitat
Publicitat

VIOLÈNCIA A SUD-ÀFRICA

La ferida dels miners sud-africans

Un any després de la massacre de 34 treballadors a Marikana la situació continua sent la mateixa

Marikana, any 1. Una màquina neteja els matolls del camp en què es van plantar 34 creus blanques, una per cadascun dels miners morts a la mina de Lonmin. En peu només en queda una, la resta s'escampa entre brutícia. Avui s'hi farà un acte ecumènic en què el sindicat NUM, vinculat al partit del govern, ja ha anunciat que no hi anirà per commemorar el primer aniversari de la pitjor massacre de la Sud-àfrica postapartheid. Un any després la ferida està oberta i la tensió viva en aquesta localitat, 100 quilòmetres al nord de Johannesburg.

Són les dues del migdia i els miners que acaben el seu torn enfilen el camí cap a Wonderkop, un mar de barraques en mig del no-res, sense aigua corrent ni electricitat, malgrat que la terra amaga el 12% de les reserves de platí del món. Qui s'atreveix a parlar es queixa que malgrat el pacte per apujar el sou entre un 11% i un 22% les condicions de vida continuen sent "molt dures". Inacio Ricoiso, moçambiquès que fa set anys que baixa a les galeries, lamenta que les morts dels seus companys "han estat en va" perquè "res no ha canviat". Ara cobren més però Samuel Mukeri, sud-africà de 30 anys i amb dues criatures vivint a mil quilòmetres de distància, es queixa: "Els preus també s'han disparat i si has d'enviar diners a casa no et queda gaire per a tu". Tots dos acusen el NUM de posar bastons a les rodes per aconseguir més millores.

Millores salarials

El conflicte de Marikana va començar per reclamar millores salarials però la rivalitat sindical entre el NUM i l'Amuc va enverinar la reivindicació i va fer esclatar la violència sense control. Tot i ser hivern, fa calor i a la parròquia de l'Església carismàtica (és una branca evangèlica molt popular aquí i es diu Charismatic Church) hi juguen dos nens petits, fills de la noia que viu a la sagristia, mentre ella escombra carregant un nadó a l'esquena. És territori del pastor Sakhumzi Qiqimana, amb sabates vermelles que simulen la pell de cocodril, i l'impulsor de l'acte d'avui. "Espero que tot vagi bé, sense incidents. Sóc un home de fe, jo", comença rient. A la conversa surt, naturalment, Nelson Mandela. "Madiba hauria vingut a Marikana per demanar perdó als miners. És temps de copiar Mandela", diu. Però al món real ni el govern ni la direcció de la mina "s'han disculpat i han admès res", es queixa.

Cada diumenge uns 500 veïns, la majoria miners, escolten el sermó d'aquest home menut. "Demanen a Déu pau i seguretat, que quan se'n vagin a dormir es llevin d'una sola peça". La violència no ha parat. "Fa uns mesos, van cremar dos joves bessons perquè havien robat ", explica, i assegura que no són els sindicalistes sinó "gàngsters i delinqüents" els que "terroritzen" la gent.

Assassinats i suïcidis

No obstant, aquesta setmana ha mort a trets una delegada sindical i el NUM comptabilitza 14 afiliats seus entre els 20 assassinats (alguns s'han suïcidat) de després de la massacre. No hi ha hagut cap detenció. John Capel, director de la Fundació Bench Marks, que poc abans de la massacre alertava que la mina era un polvorí, denuncia que "les mines encara no han complert cap de les promeses ni les seves responsabilitats socials" i adverteix que la pau "penja d'un fil".

Les vídues dels 34 assassinats denuncien que han quedat desateses. No s'ha pagat encara cap indemnització pels morts o els 78 ferits. Als afores del poblat, Bangi Mpotye ensenya les cicatrius que les bales li van deixar a l'esquena i el peu. No ha tornat a treballar i és un dels testimonis citats a la comissió d'investigació. Després de 114 sessions i 112.000 fulls de transcripcions, l'activitat s'ha aturat perquè els advocats dels miners busquen fons per als seus sous. Els honoraris dels lletrats dels policies els paga el govern. És una comunitat sense esperança ni fe. L'àrea de Marikana té un índex d'atur al voltant del 45% i la mina és per a molts l'esperança. Martha Qengge ven crèdit per als mòbils de prepagament però sospira per una feina a Lonmin. "Has de ser valenta quan a casa t'esperen dues nenes", somriu.