Publicitat
Publicitat

SUD-ÀFRICA

El diari perdut de Winnie Mandela

L'exdona del líder sud-africà recupera i publica els seus textos escrits en secret fa 40 anys a la presó

No li va agradar gens, a Winnie Madikizela-Mandela, que el seu ja exmarit, Nelson Mandela, compartís el premi Nobel de la pau amb Frederik de Klerk, l'últim líder de l'apartheid. "És un insult", va etzibar. Era el 1993 i la parella s'havia separat després de 33 anys de matrimoni i només sis de convivència a causa del llarg captiveri del primer president negre sud-africà.

Un cop més mostrava caràcter. Les denúncies d'haver ordenat segrestos i assassinats de joves negres acusats de col·laborar amb el règim de Pretòria ja havien tacat la imatge d'una dona que mai va voler ser només la companya abnegada d'un activista. Considerada per molts sud-africans "la mare de la pàtria" i una lluitadora infatigable, encara té un discurs propi radical, crític amb el seu partit i el convenciment del seus bons actes. "Ho tornaria a repetir tot", assegura. Winnie, el nom anglès, va ser batejada com a Nomzano, que en llengua xosa vol dir la que tria . Potser la va predestinar.

A la dècada dels 50 es va convertir en la primera negra a ser treballadora social i va emprendre la trajectòria política mentre intentava criar les seves dues filles, en absència de Mandela, que estava empresonat. "«Família o país?», em preguntava. No era una tria fàcil", admet. L'apartheid la tenia en el punt de mira -no només per ser la dona de Mandela sinó per ella mateixa- i la nit del 12 de maig del 1969 la van detenir i la van acusar de terrorisme. Sense judici, va estar empresonada 16 mesos, temps en què va escriure un diari secret que fins fa un parell d'anys creia que estava perdut. Un cop recuperat, s'ha passat, amb l'ajut d'una néta, un any datant-lo i afegint-hi alguna de les cartes que es va creuar amb el seu marit. El resultat és el llibre 491 days: prisoner number 1323/69 , en venda en anglès des de divendres, coincidint amb el Dia de la Dona a Sud-àfrica, que commemora la marxa de 200.000 dones en contra de la segregació l'any 1956.

La data no està triada a l'atzar perquè Winnie vol que amb el seu diari es conegui i es reconegui el paper de les dones en l'enderrocament de l'apartheid, i serveixi per evitar que Sud-àfrica "degeneri" en un període de terror.

La por de recordar

Aquesta diputada explica que al principi no va voler rellegir els seus escrits perquè la transportaven a dies amargs, no tant pels mesos que va passar reclosa en solitari en una minúscula cel·la amb "quatre mantes" com a llit, ni per les tortures que va patir, sinó pel dia que va tornar a veure les seves filles -de 10 i 11 anys- "famèliques i amb llagues". Winnie va ser, de fet, una "mare soltera", com diu un amic seu al pròleg, o "la soltera més casada", segons ella mateixa.

En una de les cartes a Mandela, Winnie es mostra com una dona compromesa amb els ideals i amb el seu marit, que complia cadena perpètua a Robben Island. La vida a la presó, menjar i dormir en les mateixes circumstàncies, permet a la jove parella "un apropament psicològic", escriu l'esposa, a qui un Nelson totalment enamorat respon amb un "Bona sort, amor meu, un milió de petons i tones i tones d'amor".

Són temps durs per a tots dos, de patir per la família. I Winnie molts cops s'estalvia explicar les penúries d'haver perdut una feina o de no tenir diners. L'obra acaba amb el seu alliberament, quan és desterrada a una petita vila rural, fet que li fa perdre la feina i lligams afectius. Lluny d'atemorir-se, l'activista es fa forta i planta cara al règim racista incomplint prohibicions i incrementant la seva lluita clandestina plena d'ombres. "Mai no m'he agenollat", assegura.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF