I després del 'mea culpa', què?

"Ja és hora que algú ho escrigui i ho digui", admetia un membre europeu d'aquesta troica internacional que fa tres anys que treballa a Grècia. Ho deia amb l'informe del Fons Monetari Internacional obert al seu ordinador portàtil. Les 50 pàgines difoses dimecres en què es revisaven els errors comesos en el primer acord entre l'FMI, la Comissió Europea i el BCE per rescatar una Grècia en caiguda lliure, que amenaçava d'arrossegar l'euro, han servit per treure la llista de disputes mal tancades. Errors polítics, que des de Washington carreguen sobretot a Berlín -interessada a comprar temps perquè els grans creditors alemanys sortissin del país abans de la reestructuració del deute-. I errors de càlcul de tots plegats, que van preveure una caiguda del PIB del 5%, quan en realitat l'economia grega s'ha encongit més d'un 20%.

Disputes

Europa va obrir la porta a un FMI que ara té pressa per marxar

"No és just que l'FMI se'n renti les mans i llenci tota l'aigua bruta sobre els europeus", es lamentava divendres el comissari de Finances Olli Rehn des d'Hèlsinki. Després, en declaracions al Financial Times , carregava directament contra Christine Lagarde, avui directora gerent del Fons, i ministra de Finances francesa quan va esclatar la crisi grega. "No recordo Dominique Strauss-Kahn [antic cap de l'FMI] demanant en un primer moment cap reestructuració del deute grec, però sí que recordo com s'hi oposava Lagarde", contraatacava Rhen.

"Hi ha un sector de l'FMI que fa temps que vol sortir d'Europa. Ens va quedar ben clar a Xipre", afegia un alt funcionari de Brussel·les. La realitat -com admet més d'un membre de la troica - és que aquest format "no ha acabat de funcionar", i que les reticències inicials a la quitança van acabar "encarint perillosament el deute espanyol i italià".

Mitges veritats

Incapacitat europea per defensar les seves pròpies solucions

"Encara avui no tenim els instruments que hauríem necessitat el primer dia per poder ajudar realment Grècia", reconeixen a Brussel·les. La tan anunciada unió bancària, que havia de servir per superar l'actual fragmentació del mercat financer europeu, continua al ralentí per culpa del fre alemany.

Les promeses de rellançar el creixement quedaran en un no res si els països de la Unió retallen el pressupost comunitari per als pròxims set anys, perquè no hi haurà diners. El Banc Europeu d'Inversions "està més preocupat per mantenir la triple A" que no pas per "embrutar-se les mans i començar a finançar projectes que reanimin les inversions", confessen alguns membres de la Comissió.

París i Berlín, que abans formaven el motor franco-alemany que empenyia la Unió, avui s'han convertit en el contrapoder que desafia i sotmet les institucions comunitàries. "No ens han de dictar el que hem de fer", replicava amb agror François Hollande a les reformes que li exigeix la Comissió Europea.

Realitats

Esborrar l'austeritat del discurs no genera creixement

Fa deu dies que la premsa anglosaxona parla de Grècia en positiu. De l'arribada d'inversors estrangers, de l'arrencada del procés de privatitzacions o de la gira europea del primer ministre Andonis Samaràs. Però les xifres reals de l'economia grega les resumia, aquesta setmana, el periodista Nick Malkoutzis al diari Ekathimerini : "Començar a parlar d'èxits seria un insult als 1,3 milions de grecs que són a l'atur, a les 400.000 famílies en què cap dels membres té ingressos, als 300.000 treballadors que conserven la feina però no cobren des de fa mesos, als centenars de milers que treballen però no arriben a final de mes".

Brussel·les ha esborrat l'austeritat del discurs i ara parla de flexibilització. Canviar la percepció potser animarà a recuperar la confiança, però no solucionarà d'un dia per l'altre els problemes reals. L'austeritat no ha desaparegut. Només és "una retirada tàctica", deia gràficament un analista alemany. De moment no hi ha un pla alternatiu, ni capacitat financera per engegar polítiques noves que generin creixement. El mea culpa dels errors comesos no serveix de res si no hi ha la valentia d'aplicar els canvis necessaris.