Publicitat
Publicitat

REGNE UNIT

El cel de Londres es ven al millor postor

Inversions milionàries estrangeres fan canviar la silueta de la ciutat i n'inflen els preus

La febre pels gratacels del segle XX va passar de llarg a Londres. Fins fa poc la ciutat s'havia enorgullit de tenir un paisatge i un patrimoni urbà que no mirava al cel. El Big Ben, la torre de telecomunicacions BT Tower i la catedral de Saint Paul eren els edificis més emblemàtics de la silueta urbana. El 2000 s'hi va afegir la nòria del London Eye i el 2003 s'hi va sumar, aquest cop sí, un gratacel: l'edifici de Norman Foster conegut popularment com el Gherkin, o cogombret , que avui ja és un dels clàssics del panorama de la ciutat.

En un futur proper, però, el mateix Foster quedarà a l'ombra per un grapat de gratacels, d'estils arquitectònics dispars, que estan en construcció a la City, al districte financer. Gràcies a inversions milionàries de capital principalment estranger, l' skyline de tota la ciutat està canviant. Enguany s'ha completat, a la riba sud del Tàmesi, l'espectacular Shard, de l'arquitecte Renzo Piano, una torre punxeguda de vidre que, amb 310 metres, és l'edifici més alt de la Unió Europea. El finançament per construir-lo ha provingut en un 80% d'inversors qatarians, les accions dels quals posteriorment va comprar l'estat de Qatar. A més d'un hotel de luxe i restaurants, conté diversos apartaments que s'han posat a la venda a preus de fins a 58 milions d'euros.

A més, a la milla quadrada , com també es coneix la City, hi ha en construcció, entre d'altres, els batejats popularment com a Pinnacle o cim (288 metres), Walkie-Talkie (160 metres) i ratllador de formatge o Cheesegrater (225 metres).

L'"accident" del capital estranger

L'activitat econòmica frenètica que insinuen a crits les obres i grues contrasta amb la dura austeritat imposada pel govern de coalició liderat per David Cameron i amb la crisi que encara viu el país. Però mentre tot apunta que, un cop completats els edificis en construcció, la febre dels gratacels de negocis s'haurà apagat, "hi ha molts plans en marxa per a gratacels residencials i no sembla que això s'hagi d'aturar, hi ha un mercat molt poderós", explica a l'ARA Tony Travers, professor de ciències polítiques a la London School of Economics i especialista en govern local i en la capital britànica.

Aquest boom és, de fet, producte d'un "accident", segons Travers: la conjunció del fet que el Regne Unit és fora de l'Eurozona i, per tant, en gran part ha evitat la crisi de l'euro, juntament amb el final de la Guerra Freda i, com a conseqüència, el nou capital que encara prolifera a mans de noves fortunes russes. Això ha desencadenat una demanda molt alta pels immobles a Londres, que s'han convertit en un lloc segur on posar els diners per a aquestes fortunes. "Les propietats a Londres són com un banc", apunta Travers.

Tot plegat té un efecte directe sobre la població, ja que contribueix a inflar els preus de l'habitatge a la ciutat -actualment és set vegades més alt que la mitjana a la resta del país, on la tendència és a la baixa-. I, a més, aquests preus creixen a un ritme molt més ràpid que el nivell de vida de la gran majoria dels seus habitants, inclosos els de salaris relativament alts.

Híbrid París - Nova York

"Una de les raons per les quals els molt rics poden continuar comprant fàcilment propietats a Londres és perquè no hi ha un ressentiment radical contra ells" entre la població, assegura Travers. Aquesta despreocupació té motius històrics: Londres sempre s'ha caracteritzat per un cert desordre urbanístic. George Mikes ja ho va apuntar al seu llibre How to be a Brit [Com ser britànic]: "Cal ser conscient que una ciutat anglesa és una vasta conspiració per desorientar els estrangers". Travers explica que l'urbanisme va lligat al caràcter "lleugerament caòtic però molt democràtic" de la capital.

En aquest sentit, apunta que l' skyline de Londres és un "híbrid estrany dels de París i Nova York: la meitat de la ciutat vol mantenir un estil d'edificis baixos, sense grans torres -sobretot els barris de la meitat oest-, i l'altra vol gratacels". A diferència d'aquestes ciutats -i de Barcelona i el seu pla Cerdà-, Londres va créixer sense planificació. Mentre que a Nova York es van concentrar tots els gratacels a Manhattan i a París es va decidir evitar-los, relegant-los tots a la zona de la Défense, a Londres cada zona va créixer segons les seves necessitats (o l'especulació del moment).

Aquesta tendència es va accentuar quan Margaret Thatcher va desvertebrar l'organisme que governava l'àrea metropolitana, i des d'aleshores cada districte ha estat gairebé autònom en molts àmbits. "Cada gratacel és una decisió política, un comitè de consellers locals i l'alcalde, o secretaris d'estat, han d'aprovar-lo", diu Travers. L'alcalde té poder per invalidar les decisions dels districtes, però generalment ni l'actual alcalde, Boris Johnson, ni l'anterior, Ken Livingstone, han volgut ficar-s'hi gaire. Així, el resultat és divers: els districtes de l'oest, com Westminster o els exclusius Kensington i Chelsea, han volgut mantenir un estil més parisenc de cases baixes, mentre que altres de l'est o el sud han preferit deixar-se temptar pels diners estrangers.