La bombolla holandesa
A principis de la primera dècada d'aquest segle, Holanda buscava mestres. Als cinemes s'hi projectaven anuncis que retrataven idíl·licament uns professors, amics dels seus alumnes, valorats socialment i satisfets de la feina. Uns havien deixat les aules per acollir-se a llargues excedències incentivades per un confortable estat del benestar. Els més joves optaven per ofertes més ben pagades en el sector privat en uns anys en què els diners fluïen fàcilment. Faltaven mestres i sobraven ganes d'invertir. Des de la dècada dels 90, el sector immobiliari havia començat a créixer ràpidament als Països Baixos. Els bancs hi abocaven milions i oferien préstecs per més del 100% de la inversió.
Els tipus d'interès baixos de l'euro que necessitava Alemanya no només van inflar el sector immobiliari espanyol, també van crear una bombolla holandesa que avui ha esclatat. Feia més d'una dècada que el Banc Central holandès alertava contra tanta eufòria.
El Wall Street Journal , un dels profetes de la implosió de la moneda única -que des de l'inici de la crisi ha anat assenyalant consecutivament Grècia, Espanya, Itàlia, Xipre i França com els cavalls de Troia que faran fracassar l'euro-, apuntava fa poc cap a l'aliat més fidel de l'austeritat alemanya. "Holanda serà el primer país central a esclatar i això serà massa crisi per a l'euro", advertia un dels seus analistes, consultor de la City de Londres.
Els Països Baixos continuen sent un país ric i competitiu, amb multinacionals exportadores i capacitat d'estalvi. Però també són un país en recessió, on el deute privat ha arribat al 250% del seu PIB (molt per sobre del d'Espanya o Irlanda; dues vegades i mitja el nivell d'endeutament dels grecs). Les petites i cares cases holandeses han perdut valor. Des del 2008 fins ara els preus han caigut gairebé un 17% i per a aquest any prediuen un altre descens del 7%.
Els holandesos tenen problemes per tornar els seus crèdits. El govern ha començat a retirar els generosos incentius fiscals a la compra d'habitatges i la Comissió Europea li ha exigit aquesta setmana que els elimini completament. Vénen retallades de funcionaris i de despesa sanitària. L'atur s'ha doblat en dos anys, però tot just supera el 8%.
L'executiu holandès ha suavitzat de cop el discurs de l'austeritat (en part perquè ara els liberals han fet coalició amb els laboristes). A Jeroen Dijsselbloem, atrapat pel seu doble barret de ministre de Finances i president de l'Eurogrup, li toca demanar temps. "Clavar el ganivet més endins seria molt poc raonable", declarava a un diari alemany per justificar que Brussel·les els doni un any més de coll per complir amb l'objectiu de dèficit. "És el tipus de retòrica que estem acostumats a sentir en els països més castigats del sud d'Europa", escrivia després la premsa alemanya.
Equilibris tramposos
És el cor de l'euro, la fràgil triple A, la que ara comença a veure les orelles al llop. "Mentre l'atur no creixi més, i ningú tingui necessitat de vendre la casa, la situació estarà sota control", pronosticava aquesta setmana un periodista holandès. Tres anys després del seu inici, la crisi de l'euro ja no desmunta únicament els equilibris tramposos de les economies inflades del sud d'Europa, també comença a destapar algunes mentides sobre l'immaculat rigor del nord.
