Ha estat la pressió de la ciutadania al carrer combinada amb l’olfacte per les equidistàncies del president Andrzej Duda el que -en part- ha barrat el pas al clan Kaczynski en la seva maniobra per deixar Polònia sense independència del poder judicial. Dic en part perquè no és segur que la judicatura i els tribunals polonesos n’hagin sortit del tot indemnes. El president Duda va haver d’empassar-se al juliol la llei que dona al govern plens poders per nomenar jutges i només ha gosat vetar les dues lleis que afecten la independència del Tribunal Suprem. I no seria exagerat afegir al mot vetar l’expressió de moment. Perquè caldrà veure com de sòlida és la independència de Duda, que, pel que sembla, s’intenta mantenir fent malabarismes entre les pressions de la Unió Europea -més avesada a amenaçar que no pas a complir les amenaces- i la bel·ligerància de Jaroslaw Kaczynski. Una bel·ligerància irreductible incorporada a l’ADN del règim ultracatòlic polonès. Brussel·les ha pogut respirar, doncs, però sap que aquesta tardor té mala peça al teler. I que els espasmes que es deixen sentir a Varsòvia podrien arribar a ser més intensos que els que, des de fa set anys, arriben de Budapest, on el primer ministre, Viktor Orbán, continua executant els plans per aprimar la democràcia acarnissant-se amb la llibertat d’expressió i la independència judicial. Una activitat en què s’emmiralla Kaczynski.
Orbán va iniciar el mandat escanyant la llibertat de premsa fins a aconseguir abocar Hongria a uns llimbs on costa trobar mitjans independents. L’última és de no fa ni dos mesos: el primer ministre va ajudar l’oligarca Lórinc Mészaros -company de classe d’Orbán- a apropiar-se dels sis últims diaris que es mantenien independents, on podien escriure periodistes crítics amb el règim. La cadena EchoTV va entrar en el mateix paquet. A començaments d’any el mateix magnat Mészaros havia aconseguit fer-se seu el control dels dotze millors diaris regionals hongaresos al cap de poc d’apoderar-se i tancar Népszabadság, la capçalera històrica de l’esquerra socialcomunista hongaresa. Tot un símbol. Lórinc Mészaros no està sol en les conxorxes que envolten la propietat dels mitjans: ha de competir amb l’oligarca Lajos Simicska, que ha refredat les relacions amb Orbán perquè aquest no ha volgut jugar-se a una sola carta la seva influència en el front mediàtic. L’afició d’Orbán per les intrigues oligàrquiques és directament proporcional a l’hostilitat que sent cap a George Soros, el magnat nord-americà d’origen hongarès representatiu d’un liberalisme humanista que marca distàncies amb el capitalisme desbocat predominant a l’Europa postcomunista. Brussel·les, on Soros és estimat, alerta el règim hongarès, però ni la Comissió ni el Parlament han pogut evitar la protecció que rep Orbán del PP europeu. Especialment de la Unió Democratacristiana de Merkel i del PP de Rajoy. Ben mirat, el règim que està construint Orbán és un entramat semblant al del règim espanyol del 78 heretat per la dreta postfranquista, en què els interessos econòmics oligàrquics estan interconnectats amb la burocràcia de l’Estat, la propietat dels mitjans de comunicació i els partits dinàstics. Tot plegat amanit amb grans dosis de nacionalisme etnicista amb pretensions de patriotisme constitucional. És l’escenari envejat pels ultres polonesos de Kaczynski, que, això sí, saben que no estaran tan consentits com ho ha estat Orbán, perquè els contraforts de la UE no suportarien tantes esquerdes.
