Publicitat
Publicitat

CLAM A TURQUIA

Tots els colors contra Erdogan

La radiografia de la protesta a Taksim mostra grups molt heterogenis amb un enemic comú

Una setmana després, la plaça Taksim d'Istanbul continua sent una festa. Les autoritats van negar ahir que tinguessin cap intenció de desallotjar aquest indret convertit en focus de resistència contra el to paternalista i arrogant que ha marcat fins ara la gestió del govern del primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan.

Aquest tarannà, i la violenta repressió de la primera protesta divendres de la setmana passada, va acabar d'unir gent de moviments i ideologies molt heterogènies. Ahir milers de persones continuaven reunides a la plaça -durant la jornada s'hi van aplegar també els seguidors dels equips de fubtol del Fenerbahçe i el Besiktas- tot i que ja s'han aconseguit canvis substancials en el projecte urbanístic previst al parc Gezi. Un enemic comú els uneix -Erdogan, que governa amb majoria absoluta-, però la pluralitat d'aquest front del "no" obre interrogants sobre fins on arribarà.

A la plaça després de classe

Els estudiants són un del sector més actiu en la protesta. Diverses grans universitats han anunciat que posposen els exàmens finals, un gest que el govern ha interpretat com un missatge als estudiants perquè s'impliquin en la confrontació. També els estudiants de secundària tenen un pes important a la plaça. És habitual que vagin a classe durant el matí i després s'acostin a Taksim. Aquests dies també s'han vist molts joves estudiants a l'acampada que s'ha aixecat al centre neuràlgic d'Istanbul.

Brigada de metges voluntaris

Des de l'esclat de les protestes, la setmana passada, grups de metges i estudiants de medicina voluntaris recorren les places i els carrers i s'encarreguen dels primers auxilis als ferits i intoxicats a les protestes. També les farmàcies van obrir durant les nits en què els xocs van ser més violents. L'atenció mèdica es feia als locals d'ONGs. És habitual veure a la plaça dones vestides d'oficina. La restricció de la venda d'alcohol i l'avortament o les crides del govern a augmentar la natalitat han fet créixer la desafecció de sectors de la classe mitjana.

Els ultres del futbol

Els seguidors ultres dels clubs esportius més coneguts d'Istanbul s'han unit a Taksim. Deixant de banda rivalitats històriques, els fans del Galatasaray, el Fenerbahçe i el Besiktas han protagonitzat un gest de solidaritat sense precedents. Les imatges de les samarretes barrejades en els xocs contra la policia han estat trending topic a Twitter. Com va passar a la plaça Tahrir del Caire, la seva experiència en els xocs amb els antidisturbis als camps va servir per defensar els manifestants. Els seguidors anarquistes del Besiktas, els Carsi, es van convertir en herois quan van aconseguir l'excavadora d'unes obres i van obligar les tanquetes policials a retrocedir.

El moviment ecologista i feminista

El moviment de defensa del parc de Gezi suma la sensibilitat ambiental i la reivindicació d'un espai públic per a la ciutadania. Va ser la resposta repressiva del govern el que va inflamar la protesta. El moviment feminista, que s'oposa a la restricció del dret a l'avortament (que a Turquia és lliure) plantejada pel partit d'Erdogan, també és present a Taksim.

Els sindicats se sumen a la revolta

La plaça Taksim ha estat l'espai emblemàtic del moviment obrer turc, d'ençà que el 1977 almenys 34 manifestants hi van ser assassinats el Primer de Maig. Dimarts dues centrals sindicals i una organització de la funció pública van convocar una vaga general de 48 hores contra Erdogan, que va tenir un ampli seguiment, també entre els treballadors municipals.

Dels kemalistes a l'extrema esquerra

El moviment no té un lideratge polític clar. Tots els grups que s'oposen a Erdogan, des de l'extrema esquerra fins als kemalistes del partit republicà (CHP) són presents a la plaça. Fins i tot els primers dies hi van aparèixer grups feixistes. Ara Taksim està plena de paradetes i pancartes de partits d'esquerra. La plataforma de Taksim està formada per 80 partits i moviments.

L'ambivalència dels kurds

La mobilització social que sacseja Turquia -se n'haurien de buscar els precedents en les protestes de finals dels anys 70 que van acabar amb la junta militar- coincideix amb un altre procés històric: l'obertura d'un procés de pau del govern d'Erdogan i el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), particularment amb el seu líder empresonat, Abdul·lah Ocalan. Els guerrillers del PKK han començat a retirar-se cap a l'Iraq. Així, el principal partit kurd de Turquia, el BDP (Pau i Democràcia), no s'ha implicat a fons en les protestes. Però molts dels tres milions de kurds que viuen a Istanbul han estat actius a Taksim, començant pel diputat independent del BDP, Sim Sureyya Onder, que va ser el primer a interposar-se a les excavadores que havien de tirar a terra els arbres de Gezi. "El més important d'aquests dies és que ara molta gent empatitza amb els kurds per tota la repressió que han patit", explica a l'ARA Burucu Karakas, periodista del diari Milliyet . El pes dels sectors kemalistes a la plaça genera, però, dubtes entre els kurds.

Musulmans i votants de l'AKP

La repressió ha decantat antics electors d'Erdogan, que discrepen de la línia autoritària del primer ministre i que, tot i ser musulmans, reivindiquen la separació de l'Església de l'estat. A Taksim els anomenats musulmans anticapitalistes fan les seves oracions. Divendres van resar pels dos manifestants i el policia morts a les protestes. Alihan Kirak, de 27 anys, denunciava des de la plaça a The Guardian que "Erdogan no escolta ningú, cada dia és més ric i no es preocupa de la gent: no el tornaré a votar".