Publicitat
Publicitat

GEGANT ASIÀTIC

Tiananmen, una revolta encara tabú

Fa 25 anys va esclatar el moviment de milers d’estudiants que volien canviar el rumb de la Xina

Avui fa 25 anys de la mort de Hu Yaobang. La desaparició del secretari general del Partit Comunista entre el 1982 i 1987 va ser l’espurna que va encendre la Revolta de Tiananmen. El que va ser un dels veterans més joves de la Llarga Marxa estava considerat pels ancians del partit com un “perill reformista”, però molts joves amb ganes de canvis l’havien considerat una esperança de renovació al Partit i, en conseqüència, al país. L’endemà de la seva mort centenars de persones van acostar-se espontàniament a la plaça de Tiananmen per expressar el seu dol. Més tard, estudiants de les universitats Bei Da i Tsinghua van unir-se a la improvisada vetlla al voltant del monument dels herois del poble. Encara no ho sabien, però estaven començant un moviment que canviaria el rumb de la política xinesa... en la direcció oposada a la que desitjaven.

En pocs dies les mostres de suport a les idees per les quals Hu Yangbao va ser purgat es van convertir en reivindicacions poc articulades expressades sense organització ni lideratge clar. Els centenars de manifestants es van convertir en milers i deu dies després el quadre de Mao a la porta de la Ciutat Prohibida tenia a sota més de 100.000 persones que reclamaven reformes.

El que llavors era l’ambaixador espanyol a la Xina, Eugeni Bregolat, assegura que la majoria no demanaven poder votar per canviar els seus líders. “Només els intel·lectuals i estudiants reclamaven un canvi de règim en la direcció de les democràcies occidentals. El gran gruix dels manifestants es queixaven per un encariment excessiu del preu dels aliments i perquè veien que els beneficis de les reformes al camp i la tímida obertura econòmica anaven a parar a les mans de les grans empreses públiques”. Bregolat opina que, si bé la guspira va ser una qüestió intel·lectual, la benzina que va fer créixer la flama era un malestar socioeconòmic.

En la mateixa línia, el sinòleg Seán Golden subratlla que “el que semblava un moviment a favor de la liberalització política, social i econòmica era en realitat un esclat de frustracions per les expectatives creades per les reformes que encara no s’havien realitzat”. Golden, professor d’estudis d’Àsia Oriental a la UAB, afirma: “És un error pensar que tot el que va passar tenia a veure amb estudiants; el que va provocar més por entre els líders eren les reivindicacions dels altres estaments”.

Golden es refereix als funcionaris i als pequinesos, que veien com els camperols sí que havien guanyat en qualitat de vida mentre que els seus sous seguien igual tot i la galopant inflació. A més, sense que Tiananmen ho sabés, les lluites internes al Partit entre els partidaris del president, Deng Xiaoping, i l’ala més conservadora, contrària als canvis, significaven un maldecap afegit per al govern.

Dos moments van accelerar els esdeveniments cap a la matança del 4 de juny. El primer va ser la visita del líder de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxov. Aquesta històrica gira de normalització de relacions entre els dos governs comunistes més importants del món va significar tota una humiliació per a l’executiu xinès. Amb la plaça de Tiananmen (plaça de la Pau Celestial) col·lapsada per més d’un milió de manifestants, el president rus va haver d’entrar al Gran Palau del Poble per la porta del darrere. Més tard, l’aparició d’una escultura de la deessa de la democràcia construïda per estudiants d’art va precipitar els fets.

El dia 4 de juny a la matinada tancs i soldats armats amb fusells d’assalt van netejar els carrers adjacents a Tiananmen i posteriorment la plaça. La matança, però, no es va produir a la gran esplanada que hi ha davant de la Ciutat Prohibida sinó a les barricades i la resistència que s’havia muntat als carrers propers. El govern va xifrar en 300 el nombre de morts, que altres fonts com la Creu Roja Xinesa van elevar fins a 5.000.

L’oportunitat perduda

La principal conseqüència de la revolta va ser el brusc fre a la reforma política que alguns capitostos del partit tenien pensada. Això va ser així perquè el secretari general del partit, Zhao Ziyang, va ser apartat del poder acusat de permetre les manifestacions i simpatitzar-hi. Eugeni Bregolat afirma: “El polític que sí que volia emprendre canvis polítics, com separar el Partit de l’estat o donar més pes al poder legislatiu i a la premsa, va ser purgat, i es va aturar de cop el que s’havia començat a fer”. Tres anys després, Deng Xiaoping va pronunciar la seva famosa frase: “Enriquir-se és gloriós”. En altres paraules, tot el paquet d’idees per “perfeccionar la democràcia socialista” va ser substituït per una obertura només de caràcter econòmic.