El TPI i el racisme
Els dirigents africans acusen el Tribunal Penal Internacional de racista. I tenen tota la raó. Tal com ha dit el president de la Unió Africana, el primer ministre etíop Haile Mariam Desaleng, quan es va crear el TPI "el seu objectiu era evitar la impunitat allà on fos, però el que ha passat finalment és que aquesta idea ha degenerat en una mena de caça racial". Caça a l'africà.
No cal donar-hi gaires voltes: actualment 18 persones estan processades per aquest alt tribunal de vocació universal. Les 18 persones són africanes i se'ls acusa de crims comesos en vuit països africans: la República Democràtica del Congo, la República Centreafricana, Uganda, el Sudan, Kènia, Líbia, la Costa d'Ivori i Mali.
A part d'aquestes 18 persones no hi ha ningú més processat. Ningú que no sigui africà. I l'assumpte resulta realment sorprenent. Només cal preguntar a qualsevol persona que segueixi mínimament l'actualitat internacional -i els africans, per cert, l'acostumen a seguir amb entusiasme- quins són els conflictes en curs més violents on es cometen actes de genocidi o crims contra la humanitat, quins països i dirigents polítics serien els responsables d'aquests crims i en quins indrets del món no s'està respectant el dret internacional. Probablement els conflictes africans ocuparien una part important del paquet, però no la totalitat.
Només cal dirigir la mirada cap a Síria per adonar-se de l'aberració que significa una situació similar. De manera que quan els africans acusen de racisme el TPI i dubten sobre la independència del tribunal tenen tota la raó. En el cas de Síria, per exemple, on la destrucció és insuportable i la xifra de morts es mou al voltant de les cent mil persones, on el govern i la resistència cometen crims un dia sí i l'altre també, tots els esforços perquè el TPI se n'ocupi s'estavellen contra el Consell de Seguretat de l'ONU, on els russos tenen la possibilitat d'aturar-ho.
Al Consell de Seguretat, esclar, no hi ha cap país africà. Al Consell de Seguretat, que té dret de veto sobre la feina del TPI, hi ha tres països -els Estats Units, Rússia i la Xina- que no han ratificat el tribunal, malgrat que -un més que els altres- se'n serveixin sovint per fer-ne ús durant les guerres en què participen, com ha estat, per exemple, el cas de la guerra contra la Líbia de Gaddafi, on el TPI hi va anar del bracet de les forces internacionals.
Per què no passa res amb Guantánamo? Com és que els drones fan execucions extrajudicials al Iemen o a Somàlia? I la guerra a l'Iraq? Aquestes són algunes de les moltes preguntes que es fan els africans quan veuen desfilar alguns dels seus dirigents cap al TPI. A la Costa d'Ivori, Gbagbo, per exemple, quan va perdre les eleccions, però no Ouattara, que les va guanyar, tot i que ambdós van participar en la mateixa guerra civil que encara té el país dividit. O Bemba, a la República Centreafricana, també després de perdre les eleccions però no quan era candidat en unes eleccions promogudes per les Nacions Unides.
El problema, però, és que alguns dirigents africans potser no pensen en el mateix que la majoria d'africans quan diuen que tothom hauria de ser igual davant de la justícia universal. Potser del que es queixen alguns dirigents, o el que voldrien, és que el TPI deixés d'empipar-los. Fer un Tribunal Penal Africà, com va proposar Obiang, i poder-se ocupar ells mateixos dels drets humans.
