Publicitat
Publicitat

CONFLICTE A L'ÀFRICA

Sudan del Sud: noves fronteres, vells recels

La independència només va arraconar un conflicte que amenaça de retornar amb els mateixos bàndols

L'eufòria omnipresent que fa dos anys i mig s'escampava pel Sudan del Sud no era igual d'intensa a les terres de l'interior -de pastures, vaques i kalàixnikovs- que a la nova capital, Juba, inundada fa poc de retornats, alguns amb ànsies de posicions governamentals, altres amb anhels de sostre. A la terra dels nuers -segona ètnia majoritària del país- igual que a la resta del vast territori sense carreteres, l'alegria era present però més dissipada, més continguda, que a Juba. Eren dies d'independència.

Mentre a Juba assajaven el nou himne i es preparaven per rebre autoritats mundials -i una legió de diplomàtics nord-americans- i a l'interior milers de refugiats es mobilitzaven per tornar a casa després d'anys d'exili; a les zones de frontera disputada s'amagaven dels combats i a les cabanes de fang i branques -els tukuls - de les terres nuers, es preocupaven dels possibles atacs del rebel Athor -ara ja és mort- i de les sagnants batalles pels ramats de vaques, el veritable pilar del país.

Atents, els nuers celebraven també la històrica secessió, malgrat que al capdavant s'hi col·loqués un enemic: Salva Kiir, el que ha sigut president des de la independència fins ara i que pertany a l'altre gran grup ètnic del país, els dinkes. "La prioritat ara és desfer-se del nord i aconseguir la independència, però Kiir ha de parar atenció a com ens tracta", repetien a Ayod, al cor de la terra nuer, dies abans que els sud-sudanesos aconseguissin la llibertat del nord, el 9 de juliol del 2011. A Ayod, com en altres poblacions, molts dels civils són exrebels, en un país marcat per cinc dècades de conflicte.

El seu home, Riek Machar, els assegurava la tranquil·litat des de la vicepresidència del nou país. Però calia que Salva Kiir "els respectés", com els agradava insistir. I Kiir no només no ha sabut estendre la mà, sinó que ha aguditzat els tics dictatorials -evitant qualsevol remota possibilitat de ser destronat-, i amb l'arrest d'opositors polítics i el cessament de governadors provincials -elegits pel poble- ha revifat les disputes de sempre i ha tombat maldestrament una peça sensible de l'equilibri: Riek Machar. Al juliol, en una reestructuració de gabinet, el president Kiir va expulsar Machar de la vicepresidència. I el formigueig es va començar a estendre fins que fa dues setmanes la tensió es va transformar en violència per un frec a frec dins la guàrdia presidencial.

El 15 de desembre, mentre el món veia com el mestre de la reconciliació, Nelson Mandela, era enterrat per sempre, els primers trets encetaven la violència a Juba per escampar-la a altres punts del Sudan del Sud. Un miler de morts en pocs dies, més de 120.000 persones fugint de casa i els fantasmes del passat amenaçant amb una represa de la guerra civil.

Riek Machar és un gat vell, conegut, influent i poderós. Va ser l'home que es va atrevir a oposar-se al fundador i líder històric de la rebel·lió sud-sudanesa, John Garang. I, de fet, el 1991 va dividir la rebel·lió escindint-se de l'Exèrcit Popular d'Alliberament del Sudan (SPLA, en les seves sigles en anglès), en una violenta partició que va causar la guerra dins la guerra i que va dibuixar els bàndols que actualment es comencen a reproduir.

Precisament, les divergències entre els dos líders estaven en el fet que Garang no volia la independència, sinó un estat secular i democràtic dins les mateixes fronteres, un Sudan unit però lliure de la imposició de l'islam i dels abusos del nord, mentre que Machar considerava que la solució era la secessió.

La ciutat de Bor, que ha sigut un dels punts ocupats pels rebels en aquest últim rebrot de violència, té memòria. Va ser allà, una ciutat desendreçada i polsegosa, on el 1991 els homes de Machar escindits fa poc van protagonitzar el que es coneix com la "massacre de Bor", en què van morir centenars de persones, la majoria dinkes.

L'ombra d'un passat de guerra

Mentre el temor ocupa cases i tukuls de Juba a Malakal, i fa aspres les veus telefòniques dels que expliquen què està passant, l'equilibri es va fent fi. "S'està tornant a organitzar l'Exèrcit Blanc", diu preocupat un oficial de l'exèrcit sudanès que havia lluitat al costat de Machar. L'Exèrcit Blanc és una milícia de joves nuers que responen als líders tradicionals, però que són fidels a Riek Machar. "Si Machar els atura, si els hi demana que no ataquin, obeiran. Si no, serà un desastre", se li apaga la veu, abans d'insistir en el seu desig, en la necessitat que les propostes de cessament d'hostilitats arribin a bon port. Com ell, altres militars aguanten de moment a les files oficials. Però s'uniran a Machar si no es resolen les divergències.


Un nou estat entre la guerra i el petroli

Les guerres anteriors

Dues guerres civils han enfrontat els sud-sudanesos amb el nord: la primera, del 1955 al 1972, i la segona, del 83, quan es forma l'SPLA, al 2005. Però el sud ha tingut també les seves guerres internes.

El procés d'independència

Els acords de pau de l'any 2005 van permetre una transició amb un objectiu: un referèndum d'autodeterminació. El gener del 2011 els sud-sudanesos van votar i el 9 de juliol va néixer un nou estat.

Els recursos naturals

El govern del nou país pretén que el petroli sigui el seu pilar, però els oleoductes passen pel nord, i sense acord no hi ha negoci. L'agricultura i la ramaderia són els pilars reals d'una població empobrida.