Publicitat
Publicitat

PRIVACITAT I VIGILÀNCIA

Snowden ha revifat el dilema de com vigilar els que (ens) vigilen

Les filtracions revelen una dimensió de l’espionatge que ha sorprès els experts

Fins fa poc el debat entorn de la vigilància dels governs sobre la gent no passava de l’àmbit acadèmic i sovint es guardava al calaix de les teories conspiratives. Però les revelacions de l’exanalista de l’Agència de Seguretat nord-americana (NSA) Edward Snowden, que va posar en mans de periodistes els secrets més ben guardats de l’espionatge massiu nord-americà, van acabar amb la innocència. I han desencadenat una alerta social sobre les pràctiques de governs i empreses que vulneren la privacitat.

“Les noves tecnologies suposen grans avenços però també ens fan vulnerables. És com un cotxe: ens pot portar molt ràpid però és molt perillós si no hi ha cinturons de seguretat ni senyals de trànsit. La carretera del big data s’ha de construir i cal fer-ho amb el mateix consens social amb què hem regulat el trànsit”, explica Gemma Galdón, especialista en seguretat i organitzadora del Congrés sobre Vigilància i Seguretat que ahir es va clausurar a Barcelona. El debat sobre privacitat i seguretat al nostre segle ha estat marcat per tres grans episodis: els atemptats de l’11 de Setembre, les filtracions de Wikileaks sobre la Guerra de l’Iraq i els cables diplomàtics nord-americans, i les revelacions de Snowden. “Estem al final de l’era de la innocència: cada cop som més conscients de l’ús i l’abús a què se sotmeten les nostres dades. S’ha trencat el contracte social entre les empreses i governs i la gent, i cal reconstruir-lo”, afegeix.

L’advocat de Snowden als Estats Units, Ben Wizer, també ha participat en el congrés per videoconferència. “Sense les filtracions mai hauríem descobert les vexacions en mans de soldats nord-americans a la presó d’Abu Ghraib, o les tortures descrites pels manuals d’interrogatori de la CIA o les presons secretes”. Per l’advocat especialitzat en llibertats civils, “el desenvolupament de la vigilància ha fet la nostra democràcia més feble, no més forta”, conclou.

Espionatge massiu

L’exanalista va treure a la llum les proves que demostren que l’espionatge massiu del govern nord-americà no era factible només tècnicament sinó que s’estava portant a la pràctica. “Snowden va veure com es construïa l’arquitectura d’aquest sistema i com es feia sense cap control democràtic i sense cap debat públic”, afegeix. De fet, Snowden no va divulgar directament la informació a què tenia accés des del seu lloc de treball, sinó que la va posar en mans de periodistes perquè obrissin un debat que no trobava sortida ni als tribunals ni en les comissions de secrets parlamentàries. Des del seu exili a Moscou, l’analista ha volgut deixar clar que aquí s’acaba el seu paper: “La meva feina està feta, ara tot està en mans del públic”.

Els estudiosos dels sistemes governamentals de vigilància reconeixen que les revelacions de Snowden els van descobrir coses que ni tan sols s’havien pogut imaginar, com l’aliança de les grans empreses d’internet (com Google, Yahoo o Hotmail) amb els serveis d’espionatge.

“Han travessat totes les línies vermelles. La vigilància dels serveis d’intel·ligència i els governs no té res a veure amb la lluita contra el terrorisme, ni tan sols amb la seguretat pública: hi ha una vigilància massiva que inclou periodistes i ciutadans i tothom que intenta resistir-se a les polítiques actuals. Tots podem ser tractats com a terroristes: si els nostres serveis d’intel·ligència poden corrompre la seguretat del sistema, això vol dir que ja no es tracta de la nostra seguretat”, alerta Katarzyna Szymielewicz, presidenta de la Panoptykon Foundation, una ONG polonesa dedicada a les llibertats civils i les tecnologies de vigilància. La jove posa el focus en la falta de resposta dels governs europeus. Snowden va revelar que l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana fins i tot tenia punxat el mòbil de la cancellera Angela Merkel, “però Alemanya continua sent un aliat sòlid dels Estats Units. I no sé si això és un fracàs o un triomf de la diplomàcia”, diu Szymielewicz.

Les revelacions posen sobre la taula la necessitat urgent de mesures reguladores, com els drets ARCO (accés, rectificació i cancel·lació de dades) o el principi de minimització, segons el qual els governs no haurien de recollir les dades que no hagin de fer servir.

Però molts dubten que hi hagi voluntat política. “S’ha abusat del secret per amagar errors polítics i abusos dels drets humans i no s’han exigit responsabilitats ni hi ha hagut judicis. ¿Els nostres representants estan preocupats per això?”, es demana Szymielewicz. Snowden només ha rebut asil polític a Rússia i no de cap govern europeu. Qui vigila els que ens vigilen? Una pregunta inquietant que encara no té resposta.