Publicitat
Publicitat

IMMIGRACIÓ

De Lampedusa a Calais: el fracàs de la UE en la gestió migratòria

El Regne Unit blinda les seves fronteres mentre Itàlia i Grècia afronten soles la crisi al Mediterrani

“Lampedusa celebra el dia del refugiat 365 dies l’any”. Aquesta era la frase que es podia llegir el passat 20 de juny en diversos cartells a la petita illa al sud d’Itàlia. En la jornada fixada per l’ONU en reconeixement dels 51,2 milions de persones al món que han hagut de fugir de la violència, misèria o persecució al seu país, els habitants de Lampedusa reivindicaven la seva llarga trajectòria en l’acollida d’immigrants. Un mes després, a finals de juliol, un jove sudanès moria atropellat per un camió mentre intentava creuar de manera clandestina l’Eurotúnel. Era un dels centenars d’immigrants que, aprofitant el recent conflicte laboral de l’empresa de ferris MyferryLink al port francès de Calais, proven d’arribar al Regne Unit a través del canal de la Mànega. Aquesta situació ha encès totes les alarmes al govern britànic. La seva resposta? Noves mesures de control fronterer i mà dura contra l’arribada de sensepapers.

“Aquestes polítiques reflecteixen una narrativa plena d’estereotips i alarmisme que, per desgràcia, és dominant en molts països d’Europa”, diu Matteo de Bellis, portaveu d’Amnistia Internacional (AI). La seva organització recorda que la “plaga” d’immigrants a la qual es refereix el primer ministre britànic, David Cameron, és tan sols una petita part dels centenars de milers de persones que aquest 2015 han arribat per mar al sud d’Europa. De fet, mentre que el personal de l’Eurotúnel assegura haver interceptat 37.000 sensepapers a les seves instal·lacions en els primers set mesos de l’any, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) parla de 98.500 persones arribades a Itàlia i 124.000 a Grècia en el mateix període. Un contrast que també es fa evident en el percentatge de peticions d’asil a cada país en relació al total de la Unió Europea [vegeu el gràfic]. Mentre que Itàlia va rebre el 10,3% de les sol·licituds de protecció internacional el 2014, al Regne Unit es van fer el 4,5% de les peticions. El nombre de demandes a Grècia (1,3% del total) no és tan representatiu, ja que la majoria d’immigrants que arriben al país continuen el viatge per demanar asil a un altre estat.

Xifres a banda, la realitat és que, lluny de l’acollida, l’executiu del Regne Unit ha enviat més efectius al costat francès de la frontera, ha reforçat les tanques de seguretat de Calais i ha aprovat tot un seguit de mesures per crear “un ambient hostil” per als immigrants irregulars en territori britànic -tal com va admetre el secretari d’estat d’Immigració, James Brokenshire, a The Times -: des d’imposar multes o penes de presó als propietaris de pisos d’Anglaterra que no expulsin els llogaters sense papers, fins a la persecució de les empreses que els contractin.

I quin és l’efecte d’aquestes polítiques? “No només representen una violació dels drets humans, sinó que també porten els immigrants a buscar rutes més perilloses”, alerta De Bellis en referència al reforç fronterer. Pel que fa a les polítiques internes, l’especialista en immigració de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) Xavier Aragall considera que “poden ser efectives a curt termini per calmar el debat i la pressió política i social del país”, però matisa que “porten a l’estigmatització més cruel dels immigrants” i que són “deshonestes”, ja que combaten una mà d’obra barata que es fa servir. I, per sobre de tot, conclou Aragall, “l’efecte fortalesa [...] porta a l’acumulació d’una olla de pressió migratòria a la frontera sud”. Només a Grècia l’arribada d’immigrants ha crescut un 750% entre l’1 de gener i el 31 de juliol respecte al mateix període de l’any passat.

Acollida en mans dels ciutadans

Per alleujar aquesta pressió, els ministres de l’Interior de la Unió Europea van acordar el 20 de juliol repartir-se una mica més de 32.000 immigrants amb dret a protecció internacional -l’objectiu inicial era de 40.000- arribats a Grècia i Itàlia. “En comparació amb la magnitud de la crisi de refugiats actual, és tan sols una gota enmig de l’oceà”, opina De Bellis. En els mateixos termes s’expressa el Petros, activista grec i membre de la iniciativa de solidaritat amb els refugiats que acampen al parc Pedion Areos d’Atenes. “El repartiment dels refugiats no és cap solució”, diu, i explica que la situació al país hel·lè és “més que difícil”. Sobretot a les illes de Lesbos, Kos, Quios, Samos i Leros, on la manca de recursos es tradueix en tensió i enfrontaments entre immigrants i policia.

Segons explica el Petros, davant la incapacitat del govern grec d’acollir el gruix de persones que arriben al país, són els mateixos ciutadans els que acaben assumint aquesta tasca: “Hi ha petits grups de persones que s’autoorganitzen per donar menjar, aigua o peces de roba als refugiats”. És la mateixa situació que es viu a Lampedusa, on els mateixos pescadors protagonitzen sovint els rescats en alta mar. I l’agència europea de control de fronteres (Frontex) tampoc està millor. “Tenim molts diners, però no tenim avions ni guàrdies de fronteres”, lamentava aquest dimecres el director adjunt de l’organisme, Gil Arias, per denunciar que els estats membres només han facilitat el 16% del material previst i el 20% del personal per a les operacions de salvament.

Estratègia a llarg termini

Amb tot, la situació requereix una resposta immediata, però De Bellis avisa: “Si realment volem veure menys naufragis i ofegaments, no podem estar satisfets amb un reforç de la recerca i rescat al mar”. A llarg termini, diu, cal obrir “rutes més segures i legals” perquè els immigrants no es juguin la vida al mar per arribar a Europa. Hi coincideix Aragall, que parla d’una política europea “sostinguda en el temps” i diàleg amb els països d’origen. L’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) va anunciar divendres que a finals d’agost 250.000 immigrants ja hauran travessat el mar -més de 2.000 hauran mort-, però l’expert de l’IEMed no preveu canvis en la situació fins d’aquí 5 o 10 anys. Fins llavors, haurem vist molts més naufragis i moltes més morts. L’última mostra, ahir, amb més de 40 víctimes mortals davant la costa de Líbia. “S’estan trencant els valors de la Unió Europea”, conclou Aragall.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF