Publicitat
Publicitat

COMERÇ INTERNACIONAL

L’acord de lliure comerç entre Europa i els EUA s’encalla un any després

La proximitat de les eleccions i les reticències pel mecanisme de resolució de disputes entre empreses i estats dificulten l’acord

La política està guanyant la partida a l’economia. Just un any després que es donés el tret de sortida a les negociacions entre la Unió Europea i els Estats Units per crear l’àrea de lliure comerç més gran del món, el projecte està empantanegat. Els motius són diversos, però en destaquen la proximitat de les eleccions a una banda i l’altra de l’Atlàntic, les reticències dels dos blocs a cedir en aspectes clau i els dubtes que generen mecanismes com el que permetrà a les empreses denunciar decisions estatals fora dels tribunals.

L’eufòria amb què es va viure a Brussel·les l’inici de les negociacions s’ha vist refredada per una dosi de realitat: les friccions amb els EUA en aspectes com la política agrícola i l’accés d’empreses europees a contractes públics als EUA fan preveure unes negociacions complicades. Però, a més, a la banda europea, els estats membres, que formalment són els que van donar el mandat a la Comissió Europea (CE) perquè iniciés les converses, també marquen les línies vermelles que fan perillar l’objectiu de tancar l’acord el 2015.

“Fins que no passin les eleccions parcials dels EUA [que es fan a mitja legislatura, per renovar una part del Congrés, i són al novembre] no espero grans avenços”, admetia el comissari europeu de Comerç Internacional, Karel De Gucht, aquesta setmana. La situació política a Europa també complica les coses: amb unes eleccions europees al maig, els canvis posteriors a la CE afegeixen incertesa. I és que l’actual president de la CE, Jose Manuel Durão Barroso, ha fet de l’acord un projecte gairebé personal i tot indica que no es tancarà abans del canvi de govern a Brussel·les.

Entre els aspectes més controvertits de l’acord hi ha el mecanisme de resolució de disputes entre estats i inversors, una mena de tribunal d’arbitratge que permetrà a les empreses nord-americanes recórrer les decisions dels estats europeus que els afectin sense necessitat d’acudir als tribunals, i viceversa. La setmana passada, després de la quarta ronda de negociacions de l’acord, la CE va sotmetre aquest mecanisme a consulta pública, en resposta a les crítiques creixents. Això permet que els ciutadans i empreses europeus hi diguin la seva. Però, a la pràctica, significa paralitzar durant tres mesos qualsevol avenç en la definició del mecanisme, que és un dels requisits que posen els EUA per firmar l’acord, però que desperta reticències en estats europeus com Alemanya i França.

Aquest tipus de mecanisme va destinat, sobretot, a combatre expropiacions forçades com les que hi ha hagut a alguns països de l’Amèrica Llatina. Però els crítics alerten que això dóna la capacitat a les grans corporacions de demandar als estats si fan canvis legals -en política mediambiental o de protecció del consumidor, per exemple- que redueixin els seus marges de benefici. A més, consideren que l’esquema de protecció no és necessari entre democràcies consolidades, com l’europea i la nord-americana. Una font pròxima a les negociacions de l’acord respon, però, que si no s’inclou en el pacte de lliure comerç amb els EUA, altres països com la Xina podrien demanar que tampoc s’inclogués, mentre que De Gutch considera, directament, que seria “un error” deixar-lo fora de l’acord.

Un altre dels punts calents del futur tractat és “l’opacitat” amb què s’està negociant, segons denuncien alguns crítics, com l’europarlamentari d’ICV, Raül Romeva. Els EUA han imposat la llei del silenci en gran part de les negociacions i no deixen, per exemple, que els negociadors presentin els documents de treball ni al Parlament Europeu ni als estats membres, cosa que aixeca algunes suspicàcies a la cambra de representants, segons admeten diverses fonts europees. El partit de Romeva, Els Verds europeus, ja ha anunciat el seu no a l’acord, mentre que el PP europeu diu que sí, i els socialdemòcrates prefereixen esperar que hi hagi una proposta (i que hagin passat les eleccions) per pronunciar-se. A més, l’escàndol dels telèfons de líders europeus punxats pels EUA ha afegit un factor de tensió entre els blocs, fins al punt que Berlín va demanar la inclusió de la privadesa en el tractat, un punt que la CE va descartar.

Una altra dificultat per a la negociació és que la setmana passada es va filtrar el mandat dels estats membres a la CE per negociar l’acord. Això deixa al descobert l’estratègia negociadora de la UE davant dels nord-americans. A més, va en contra de les limitacions que posen els EUA, que no permeten la publicació de documents de treball.

Menys paperassa o desregulació

De l’èxit o no del tractat en depèn un increment del PIB de 119.000 milions d’euros a la UE, segons les estimacions d’un estudi independent encarregat per la CE. Això vol dir un impacte de 545 euros per cada família. El 80% d’aquests beneficis no vindran de l’eliminació d’aranzels (que ja són baixos) sinó de la fi del que els negociadors anomenen “barreres no aranzelàries”: tota la regulació que dificulta el comerç per falta d’estàndards en comú. Això, però, ha fet aixecar algunes veus d’alarma. Els EUA tenen normatives més laxes que Europa en alguns sectors clau com l’agricultura, i els crítics, com Romeva, temen que per trobar els punts en comú hi haurà un procés de “desregulació” a la UE amb “menys control polític”. Això, en última instància, afirma, “generaria desigualtats i fragilitats en molts sectors”.

La CE defensa que en cap cas hi haurà una desregulació, perquè no es tocaran legislacions que afectin, per exemple, la protecció dels consumidors. Però, en canvi, sí que admeten que estan buscant estàndards comuns per definir la seguretat en els cotxes, o els processos d’aprovació de productes farmacèutics. Això faria que els productes fabricats a Europa es poguessin vendre sense cap modificació als EUA, i viceversa, cosa que ara és impossible perquè cal complir els estàndards locals. Queda per veure, per exemple, on quedaran les exigències mediambientals europees per als vehicles nous, que són més estrictes que als EUA. El que Brussel·les sí que ha repetit en diverses ocasions és que els transgènics i la carn hormonada dels EUA no arribaran a Europa.

El càlcul dels 545 euros per família d’impacte econòmic també és discutit pels crítics. Consideren que el tractat afavorirà només les grans empreses, sobretot de determinats sectors, com l’automoció. De fet, l’estudi de la CE admet que les exportacions de cotxes als EUA són les que més augmentaran: un 148% el 2027. Per això, organitzacions com ATTAC i Ecologistes en Acció acusen els governants europeus d’estar negociant sota la pressió dels lobis d’aquests sectors.

Tensions amb Rússia

Però mentre la política interna resta possibilitats a un acord imminent, la geopolítica podria ser un aliat. La situació a Ucraïna i les renovades tensions amb Rússia donen una motivació més als estats europeus per tancar un acord: reduir la dependència energètica de Rússia. Alguns països com el Regne Unit i els estats de l’Est pressionen la CE perquè veuen en el tractat amb els EUA una via d’entrada de gas natural liquat nord-americà a Europa. En efecte, el tractat eliminaria la necessitat que tenen ara les empreses europees de treure una llicència per importar gas liquat amb vaixells. De Gucht, però, va refredar expectatives: “Importar gas dels EUA és dues o tres vegades més car”, cosa que no ho faria una opció viable.