La força de la diplomàcia europea sempre s'estavella just a la seva frontera. Una política exterior, nascuda de la vergonya del fracàs europeu a la Guerra dels Balcans, va ser incapaç de reaccionar a temps i amb contundència davant l'onada de revoltes que van començar a sacsejar el sud del Mediterrani a finals del 2010. Ara, després d'haver creat una suposada estratègia a mida dels canvis democràtics iniciats al nord d'Àfrica, els Vint-i-vuit topen novament amb la realitat de la seva irrellevància. El paper global que la Unió Europea somia per a ella mateixa, s'esvaeix a només uns centenars de quilòmetres de distància (500 km separen Xipre d'Alexandria). El més per més que havia de finançar amb diners comunitaris les reformes polítiques d'una regió en procés de transformació va resultar un bon paquet d'ajudes per al Marroc i més d'una esperança frustrada per a Tunísia i Egipte. A més, els prop de 4.200 milions d'euros en crèdits que Brussel·les va prometre l'any passat al Caire a canvi de reformes democràtiques han quedat petits enfront dels 9.000 milions que les monarquies del Golf han enviat d'un dia a l'altre al nou poder interí.
Altre cop, la UE s'ha equivocat. Per la incapacitat de condemnar el cop d'estat que Egipte va viure el 3 de juliol passat i per la tebior posterior, fins que la repressió violenta contra els seguidors dels Germans Musulmans es va convertir en un bany de sang arbitrari i vergonyós. Els errors admesos amb la boca petita per alguns socis europeus el 2011 per les dècades de connivència amb el règim de Hosni Mubàrak van ser només debilitats del moment. La UE ha tornat a apostar pel diable conegut: l'exèrcit egipci. Però ho fa amb la seva calculada ambigüitat. Castiga la matança d'islamistes però no el nou règim. És com si els europeus haguessin comprat novament el vell argument que només el poder militar pot garantir l'estabilitat necessària en moments convulsos -aquella idea que els venia Mubàrak quan exercia d'aliat privilegiat de la Unió i de garant de la seguretat regional d'Israel.
De tota la llarga llista de sancions econòmiques o diplomàtiques que podien haver decretat en un cop de fermesa política, els Vint-i-vuit van decidir prohibir la venda d'armes "que es puguin utilitzar en conflictes interns" en un país que té l'exèrcit més potent del món àrab i de tot el continent africà. Com si restringir l'enviament de municions o furgonetes blindades pogués debilitar el segon receptor mundial d'ajuda militar dels EUA. Només l'any passat, Washington va destinar 1.300 milions de dòlars d'ajuda militar a Egipte. Un privilegi que l'exèrcit va mantenir intacte també durant el govern islamista.
Europa és el primer soci comercial d'Egipte però la seva capacitat d'influir políticament en un país que s'aboca al precipici de la inestabilitat i la involució és mínima. Fins i tot els Estats Units han quedat atrapats en les seves divergències internes i veuen com les petromonarquies del Golf estenen el seu poder a la regió sense l'ombra de Washington. Les crides a construir una democràcia plural a Egipte han emmudit davant la necessitat de garantir l'estabilitat al canal de Suez, la porta d'entrada d'Europa als països del Golf i l'Àsia, per on circula el 8% del comerç marítim mundial. El discurs europeu dels valors pesa menys que el de la seguretat econòmica.
