Publicitat
Publicitat

PRÒXIM ORIENT

Fórmula Putin per donar més poder a Erdogan?

El líder turc vol guanyar les presidencials i allargar el seu mandat entre crítiques per autoritarisme

Després d’haver canviat el mètode d’elecció parlamentària per pressions militars, Turquia escollirà aquest agost, per primer cop, un president per vot popular a doble volta. Al Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) es dóna per feta l’aspiració de Recep Tayyip Erdogan, no declarada oficialment, a la presidència. I més tenint en compte que els estatuts d’aquesta formació no el deixen optar el 2015 al que seria el tercer mandat com a primer ministre.

Haver perdut pocs vots en les municipals del 30 de març va enfortir Erdogan. La mateixa nit electoral el premier va declarar la guerra a la congregació islàmica del seu exaliat Fethullah Gülen, a qui acusa de crear un “estat paral·lel” per mirar de tombar-lo. Continuar la seva lluita l’obliga a retenir poder executiu, cosa que, segons la Constitució, és incompatible amb les atribucions representatives que té actualment.

Fa un any, l’estratègia del líder turc era refer la Constitució amb el consens del Parlament i fundar un sistema presidencialista com el dels EUA. Però les protestes de l’estiu passat i els escàndols de corrupció l’han deixat sol. L’AKP, amb 317 escons, en necessita 330 per retocar la carta magna. L’única via passa per concedir més drets als kurds i així tenir el sí dels diputats del Partit de la Pau i la Democràcia (BDP).

Sense reforma constitucional, Erdogan espremerà a fons el text vigent. “Faré servir tots els poders constitucionals si sóc president”, va dir als seus companys de partit durant una trobada el 16 d’abril. Erdogan va defensar que, si passa a ser votat pels turcs, un president té dret a poders executius. “Participaria i intentaria influir en els consells de ministres, cosa que ara no fa Gül”, diu Hilmi Dasdemir, analista polític i responsable de l’empresa d’enquestes Optimar.

“Tayyip Erdogan vol acumular tot el poder possible. I la presidència de Turquia és molt llaminera”, ressalta Ahmet K. Han, professor associat de la Universitat Kadir Has, que matisa que al polític no li costaria, de totes maneres, modificar els estatuts del partit i intentar seguir com a primer ministre. La majoria de diputats i membres rellevants de la formació estan a favor, en públic o en privat, d’una presidència d’Erdogan.

En veure la falta de partidaris, Gül només ha trencat el seu enigmàtic silenci per pronunciar-se en contra d’un intercanvi de papers similar al que van fer Vladímir Putin i Dmitri Medvédev a Rússia, una especulació plantejada per nombrosos columnistes locals. “No tinc plans polítics per al futur”, va dir fa uns dies en resposta a la qüestió de si acceptaria ser primer ministre sota Erdogan.

“Crec que Gül vol més poder executiu. Tots dos encara han de parlar-ne”, afirma Dasdemir. “Malgrat això, les bases de l’AKP prefereixen Erdogan pel seu carisma”. “Els últims esdeveniments, com ara el fet que hagi firmat la restrictiva llei d’internet, han deteriorat la imatge de Gül”, afirma Han. “El que crec que passarà, vulgui o no Erdogan ser president, és que avançarà les generals i les farà juntament amb les presidencials per atreure tots els vots possibles”, afegeix.

“No és el mateix firmar lleis que obeir ordres polítiques”, assegura Ahmetn K. Han. Però mentre Gül es nega a ser titella del màxim dirigent turc, no sembla que això representi cap problema per a Mehmet Ali Sahin, número dos de l’AKP. Durant una entrevista televisiva el 21 d’abril, Sahin va obrir la porta a un relleu sense Gül. “Si Erdogan fos escollit a l’agost -va assegurar- qualsevol dels quatre vice primers ministres podria actuar com a primer ministre”.

El professor Han recorda que un moviment de cadires en el qual un primer ministre passa a president intentant imposar-se al responsable de gabinet no és nou a Turquia. “Ja ho van intentar en dècades anteriors el líder de l’ANAP (Partit de la Mare Pàtria) Turgut Özal i Süleyman Demirel. Tots dos van fracassar”. Els acadèmics turcs tenen un terme per definir aquest “principi de la fi política” dels aspirants a president: anapització.

“Sí que hi ha un risc, però lleu”, opina, en canvi, Hilmi Dasdemir sobre el perill d’una hipotètica col·lisió entre un primer ministre i un president Erdogan que portés al límit o fins i tot sobrepassés les seves atribucions. “En aquest cas, Erdogan seria més poderós [que l’inquilí de l’altre càrrec]”, prossegueix. “Sigui com sigui, Turquia ja està caminant cap a la mutació en un sistema presidencialista o semipresidencialista”, afegeix.

“Guanyar generals no equival a vèncer presidencials”, apunta Ahmet K. Han. “Hi ha estudis que demostren que el públic no està disposat a acceptar una presidència d’Erdogan tot i votar AKP. A més, ni es veu un desig popular d’un nou sistema polític ni a tothom li agrada l’autoritarisme d’Erdogan”.

La setmana passada es va aprovar la controvertida llei que blinda els serveis secrets i dóna competències especials al president en aquest àmbit. Un gest que indica les intencions d’Erdogan, víctima d’escoltes que el vinculaven a suposades corrupteles. “La política és un paraigua protector. Una bona raó d’Erdogan per seguir”, explica l’editor en cap de la revista Insight Turkey, Talip Küçükcan.

Tapats per l’ombra allargada del primer ministre

L’ANAP d’Özal, el Refah Partisi (Partit del Benestar) de Necmettin

Erbakan, el DSP (Partit de l’Esquerra Democràtica) de Bülent Ecevit... La història política turca és plena de partits que van passar de l’èxit al no res gairebé al mateix temps que el seu líder més carismàtic moria, era forçat a dimitir o perdia el poder.

Experts com Ahmet K identifiquen l’AKP d’Erdogan amb aquesta tendència. D’altres, com el polític Mehmet Ali Sahin, asseguren que algun dels quatre vice primers ministres pot succeir sense problemes l’avui primer ministre, que està obligat a abandonar el partit si vol ser president. Són Bülent Arinç, fundador de l’AKP i dels pocs lleials que manté postures independents d’Erdogan; Besir Atalay, arquitecte del procés de pau amb la guerrilla PKK; Ali Babacan, impulsor de les exitoses reformes econòmiques del govern, i Emrullah Isler, fidel al màxim dirigent turc fins al moll de l’os.

Tot i la incertesa sobre qui serà el successor d’Erdogan, el ministre d’Afers Estrangers, Ahmet Davutoglu, va prometre la setmana passada que el partit oficialista AKP existiria “durant segles”.