Aquest títol és una paràfrasi d’aquell tan conegut de l’escriptor Michel de Montaigne, quan al Llibre Primer dels seus Assaigs, precisament al capítol XIII -cito de la versió de Proa, traducció preuada de Vicent Alonso-, escriu sobre la Cerimònia de l’entrevista dels reis. Parla, entre d’altres, de l’entrevista que l’any 1533 van mantenir el rei Francesc I de França i el papa Climent VII; també esmenta l’entrevista que mantingué, un any abans, l’emperador Carles V amb el mateix papa a Bolonya, on l’emperador es presentà amb un cert retard. “És, diuen, una cerimònia habitual en les trobades d’aquests prínceps que el més gran siga al lloc designat abans que la resta, fins i tot abans d’aquell a casa del qual se celebra l’assemblea…”
Ve a tomb esmentar la cerimònia de l’entrevista, o millor se’n podria dir conversa, perquè fa pocs dies he rebut una sol·licitud des de Roma d’allò més sorprenent. Una amiga periodista, italoaustraliana, em demana que l’ajudi, perquè com que he viscut més de quaranta anys a la Ciutat Eterna i sé moltes coses i… “Mira el que m’acaben d’enviar del diari ARA: «Atesa la seva coneixença del món italià i especialment dels afers vaticans, ¿seria capaç de ficcionar una conversa entre el papa Francesc i el president del Consell, Matteo Renzi?»” Em deixa garratibat quan m’etziba aquesta petició, però sap prou bé que encara he de lliurar al diari la tercera (i darrera) part de l’article Tots els camins duen a Roma, que hi penso col·laborar més endavant i que no m’hi puc negar i he de dir-li alguna cosa.
Li comento que hi ha precedents: la famosa correspondència al diari italià La Repubblica, entre el papa Francesc i el periodista italià Eugenio Scalfari, que va suscitar més d’una polèmica; o el llibre de converses entre el cardenal C.M. Martini -jesuïta com el papa Francesc i un dels grans confegidors del “camí nou” que l’Església vol encetar- i l’escriptor i gran estudiós Umberto Eco. I que val més que no s’emboliqui. Però conec molt bé la seva tossuderia i és per això que li remembro que el que diu Montaigne resulta evident, en el cas romà, car el més gran ja és al seu lloc quan l’altre s’hi pot apropar. Un dels indrets de la possible conversa, escric a la meva amiga, podria ésser alguna de les parròquies que el Papa visita, als vespres, els diumenges o quan li escau de fer almoina. El creient Renzi tal vegada hi pugui anar o hi vagi a meditar sobre com pot arreglar els problemes de la hisenda pública (ha d’abaixar els sous als funcionaris públics) o donar llum verda a les reformes que Itàlia necessita amb urgència. Per Renzi cal “una forma de regeneració, i per això diu que “si l’esquerra no canvia, esdevé igual a la dreta”. Pel papa Bergoglio es tracta d’una “forma evangèlica”, que suggereix de practicar d’allò més, que ens diu que Déu, tot naixent a les perifèries del món, viatja i visita el centre i, tot seguit, retorna a les perifèries (on viuen els més necessitats).
També li comunico que hi ha una pila de webs on es poden trobar els discursos del Papa -titllats de vegades per la Santa Seu com a “documents no pontificis”- i que acabo de llegir en una d’aquestes pàgines (sembla un atzar, altres en diuen miracle, malgrat que ben segur n’és un d’apòcrif!) fragments del següent diàleg:
-Renzi: Us felicito, Santedat, pels mots que vau adreçar el 31 de juliol de l’any passat, a l’església del Gesù, als vostres germans jesuïtes. Moltes coses de les que vau dir jo també les penso.
-Papa Francesc: ¿Us referiu a quan vaig parlar de l’espiritualitat entesa com do de si mateix, com entrega als altres?
-Renzi: És necessari que la societat civil participi d’aquestes conviccions.
-Papa Francesc: Sí, la generositat, la compassió, la solidaritat són actituds….
Caiguda de la xarxa. Impossible de poder seguir cercant, de moment. Li comento a la meva amiga que malgrat haver escrit amb el jesuïta Josep Maria Benítez un llibre sobre els jesuïtes ( 31 jesuïtes es confessen, Empúries, 2003) i preparar-ne un altre (Tot viatjant amb jesuïtes, en premsa, 2015) no em veig amb cor de poder confirmar si el que he transcrit de la possible conversa resulta vertader. El que sí que li dic és que pot ser versemblant, i a banda de totes les precaucions espero que quan escrigui la “conversa ficcional”, si l’escriu, me la trameti abans d’enviar-la al diari. La llegiré amb molt de gust i plaer.
