L’anunci de l’acord entre les faccions polítiques majoritàries palestines -Hamàs i l’OAP-és una bona notícia relativa, perquè la partició de fet de Gaza i Cisjordània entre uns i altres era tan nefasta com ridícula. Un regal a l’ocupant israelià, des la guerra civil palestina del 2007. Dit això, no és gran cosa per dues raons. Una, intrapalestina: com és habitual, entre les declaracions i les proclames d’una banda i la seva aplicació efectiva de l’altra hi ha un abisme. Almenys això ens diuen els precedents. La segona té a veure amb l’inexistent procés de pau: això no tindrà cap incidència sobre l’immobilisme total de Benjamin Netanyahu, que cada cop que John Kerry ha viatjat a la zona en el darrer any (ho ha fet 11 cops!) ha respost amb la construcció de nous assentaments, milers de noves cases en ple territori palestí. No ens enganyem, no hi ha procés de res, els Estats Units estan més que mai al servei del govern israelià i la desafecció de la gent palestina cap als seus polítics és tan gran allà com a tot arreu. Si no més.
