Publicitat
Publicitat

“Es pensen que creuar el mar és la salvació, però els han enganyat”

Fotoperiodista de professió, Anna Surinyach és membre de Metges Sense Fronteres (MSF) des de fa 8 anys. La seva tasca a l’organització consisteix a retratar i documentar la feina dels cooperants en diversos punts del planeta

Fotoperiodista de professió, Anna Surinyach és membre de Metges Sense Fronteres (MSF) des de fa 8 anys. La seva tasca a l’organització consisteix a retratar i documentar la feina dels cooperants en diversos punts del planeta. Fa dues setmanes que ha tornat del canal de Sicília, on ha passat un mes a bord del vaixell de salvament Dignity i ha pogut viure, en primera persona, el rescat d’immigrants al Mediterrani.

Com és el dia a dia al Dignity ?

El vaixell surt d’algun dels ports de Sicília i viatja durant 36 hores fins a la zona de salvament, a 30 milles de la costa de Líbia. Un cop allà, s’avisa el centre de coordinació de Roma i es navega a l’espera de rebre l’avís de la presència d’alguna pastera amb problemes. Quan Roma concreta les coordenades, es va cap allà.

Un cop localitzada la pastera, quin procediment se segueix?

El més important quan s’arriba és la feina del mediador cultural, que va fins a la pastera amb una llanxa i mira de tranquil·litzar les persones que hi ha a bord. Sobretot per evitar que rebentin la barca amb què viatgen, ja que molts creuen que així seran rescatats abans. Després es reparteixen armilles salvavides i es van transferint de mica en mica tots els immigrants al Dignity o a algun altre vaixell de salvament més gran, en funció de cada cas.

¿En quina situació arriben els immigrants?

L’equip amb què anava va tenir sort, perquè les situacions que vam trobar eren prou calmades, no hi havia ferits greus. Tot i això, molts arriben cansats, amb la pell cremada, deshidratats o marejats, sobretot les dones embarassades. En el cas de les embarcacions que s’han perdut o no els ha funcionat el telèfon per satèl·lit per demanar el rescat, els que hi viatgen arriben molt estressats.

¿I com reaccionen quan són rescatats?

Estan molt contents, convençuts que ja s’ha acabat el seu periple per arribar a Europa. Cal tenir en compte que és gent que fuig de la guerra al seu país i que porta un any o dos viatjant. Vaig veure mares que deien als seus fills: “Ja estem salvats, ara ja sí!” És el moment més maco de tots.

Però el seu periple no acaba aquí.

Realment no saben on van. Tenen una idea al cap, però ningú els ha dit la veritat. Es pensen que creuar el mar és la salvació, però no saben que el Mediterrani no es creua en cinc hores. Un cop al vaixell s’adonen que els han enganyat. Els diuen que arribaran al cap de poques hores i que un cop a Europa tindran via lliure. Molts et demanen com arribar a Alemanya i, de fet, un dels moments més durs és l’arribada a port. Desembarquen, els inscriuen en un primer registre i a alguns se’ls desinfecta perquè arriben amb sarna. Se’ls fa pujar en autobusos i se’ls trasllada al centre d’acollida. Això els descol·loca.

Se’ls fa pedagogia abans d’arribar?

S’intenta explicar-los una mica la realitat, però l’objectiu de MSF és salvar vides i humanitzar una mica les històries. Donar a conèixer que es tracta de gent desesperada que els compensa el fet de creuar el mar. Gent que seguirà fugint del seu país. Si no és pel Mediterrani, per altres vies.