OPINIÓ
Portada 04/01/2015

La festa universal

3 min

Si en el dia d'avui hi ha una festa que simbolitza la globalització, aquesta és la de l'entrada de l'any nou segons el calendari gregorià, també conegut, per cert, com a occidental o cristià. Des que arriba la mitjanit a l'illa Caroline del Pacífic austral fins que la mateixa rotació de la Terra hi fa entrar la resta de la geografia, la població de ciutats tan diferents com Sidney o Rangun, passant per Rio de Janeiro, Taipei o Dubai sembla embogir. Per què?

Essencialment perquè les festes són manifestacions del poder hegemònic a diversos nivells. En l’actualitat, un d'aquests, segurament el més potent que mai ha existit, gaudeix d'un abast veritablement mundial, tot i que té les arrels a Europa occidental i als EUA. Així, la celebració del cap d'any és el reflex de l'organització institucional i socioeconòmica que ha caracteritzat aquesta part del món i que, al capdavall, li ha permès dominar-lo. No només es tracta de domini i repressió, d'armes i espoli, sinó també de llibres, música i progrés.

El cap d’any és la destil·lació d'una triple proesa que va permetre als europeus canviar la història al seu favor. Per una part, és la coronació d'un domini mundial iniciat a finals del segle XV amb el descobriment d'Amèrica i la posterior conquesta d'aquest continent i d'altres enclavaments asiàtics al segle següent. Els motius foren diversos, però destacà la competitivitat que demostraren les monarquies absolutistes del vell i petit continent gràcies als nous estats semicentralitzats i la seva superioritat militar i sanitària. Per altra part, va ser el triomf del capitalisme urbà i comercial, coetani als processos anteriors, tot i que no arribaria a convertir-se en el sistema productiu dominant fins al segle XIX. I, en tercer lloc, però no manco important, el cap d'any és la cirereta que corona el gran pastís que és l'Estat liberal o nacional, sorgit de les revolucions americana i francesa de finals del XVIII, sense oblidar el que va passar a Anglaterra i Escòcia unes dècades abans. Fou aquesta institució que primer cop aconseguí, en paraules de Max Weber, monopolitzar la violència física, essencial per pacificar la població i recaptar els tributs necessaris per cohesionar-se internament i projectar-se més enllà del seu territori considerat nacional. És el que va permetre renovar sobre noves bases economicoculturals l'antic colonialisme passant a l'imperialisme de finals del XIX.

Però el més interessant de tot és que el nou Estat no només aconseguí el monopoli de la força, sinó també el del capital simbòlic. Pierre Bourdieu és clar quan afirma que gràcies a la normalització de processos aparentment banals, com el de l'ortografia, la codificació, la militarització i, per descomptat, el calendari, l'Estat marca el ritme quotidià de la ciutadania per decret i, el que és més important, amb consens, gràcies a la seva utilitat.

L'extensió del calendari civil –tot i que beneït per l'Església– és un dels exemples paradigmàtics a què al·ludeix Bourdieu. Significa l'acceptació pacífica d'una imposició. Concretament, d'una determinada estandardització del temps històricament creada, però que acaba per assumir-se com a natural per la població. En aquest procés, s'elimina un temps local creat també històricament per un altre que abasta tota la nació.

L'imperialisme i el capitalisme mundial no han fet altra cosa que traslladar aquest procés intern de cada un dels estats occidentals a l'àmbit internacional. Les ànsies expansives no eren noves en aquests actors, però ara tenien la tècnica, l'organització institucional i uns fusos horaris acceptats internacionalment al seu favor. Els anys de les rates o de les llunes tenien els dies comptats.

Però, en darrera instància, els indígenes dels països colonitzats acabaren interioritzant la conquesta, com els camperols europeus havien assumit l'abandonament simbòlic de la comunitat rural en favor del nou Estat nació. Les causes també foren similars, la capacitat d'incidir en la societat del poder centralitzat i l'emmirallament de la població per un sistema que demostrava un nou potencial que permetia, ni que fos a una minoria urbana, fugir d'un món tradicional que santificava la pobresa.

Per això, tot i que s'acabàs expulsant l'estranger, calia convertir-se en un d'ells. Ser un cosmopolita que vesteix americana, camisa i pantalons. I, per descomptat, que no faltàs el xampany francès a les dotze de la nit del darrer dia del calendari gregorià o escoltar el concert de Cap d'Any de Viena unes hores després.

stats