Publicitat
Publicitat

Els vells campions mai defalleixen

Els boxejadors saben prou bé que pots perdre, però que hi ha una diferència molt gran entre acabar a la lona o acabar dret tots els rounds, encara que et derrotin. El Barça pot escollir com acaba la temporada. I ha decidit lluitar fins al final, plantant-se al mig del ring, donant cops i encaixant-ne. El dia que molts creien que assistien a un funeral, els espectadors es van trobar amb un equip que ha decidit lluitar fins a l’últim segon per guanyar la Lliga. Un vell campió: amb instants de màgia i d’altres en què li fallen les cames. Però amb orgull.

És ben cert que alguns jugadors van veure com els estiraven les orelles en forma de xiulets, com Alves i Cesc. Com també és cert que l’afició va treure alguns mocadors blancs quan Aduriz va fer el 0-1 als cinc minuts de la segona part. Però el Camp Nou, mig buit, va fer pinya amb els seus quan la pilota rodava. Exercici de maduresa de l’afició, que va xiular una mica abans del partit i després del gol. Però quan la pilota rodava, animava.

Martino va saber gestionar bé la plaga de baixes. Va ordenar l’equip amb coherència. Messi, amb Iniesta al seu clatell i Alexis i Pedro a les bandes, va trigar a entrar en calor, però va acabar fent un pas endavant amb el suport dels espectadors. Amb un Barça ordenat, Messi apareix. Trist, cert. Però apareix. De fet, tot l’equip en alguns moments semblava una mica moix, especialment quan tocava xutar a porteria. El Barça va patir perquè li falla la punteria. L’equip que no fa tant trencava tots els registres golejadors ara xuta amb por. Veu la porteria petita. Malgrat que Iniesta va repartir joc, que Alexis i Pedro s’hi van deixar l’ànima i que Adriano va obrir la banda, l’Athletic va arribar amb vida fins als últims segons gràcies a les errades del Barça i a les aturades de Gorka.

Com deia Mascherano al final del partit, el Barça no es podria perdonar que l’Atlètic i el Madrid fallessin i haver fallat. El Barça ha decidit caure com ho fan els campions. Així ha aturat l’hemorràgia, evitant que l’Athletic, un equip sempre agraït de veure amb Valverde de tècnic, s’encarregués de protagonitzar la quarta derrota consecutiva dels homes de Martino.

Malgrat que Song pateix fent de Busquets i que Alves sembla que ha perdut el suport dels socis, el Barça es va saber sobreposar a les seves pors. Als seus dubtes. Va tenir un full de ruta clar sense Neymar ni Cesc a la gespa. El maresmenc, xiulat, va competir amb el cap alt en uns últims minuts esbojarrats, quan Pedro i Messi van capgirar el marcador. Quan Mascherano va evitar, tot cor, l’empat. Quan Messi es va deixar l’ànima intentant fer el tercer gol. Ho va fer seriós. Una mica trist. Però ho va fer com ho fan els campions.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF